Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2015

La dutxa

Quarts de nou del vespre. Diumenge inútil, improductiu. Resignada i morta de fred m'aixeco de la cadira. Un cop d'ull al menjador em constata que encara no havia aixecat la persiana, però que a hores d'ara ja no cal. M'he estalviat baixar-la. Em dirigeixo al bany. Una dutxa calenta si us plau, que em tregui aquesta gelor que a poc a poc ha anat calant fins al moll de l'os. Amb parsimònia i mandra em trec el que encara porto del pijama, els pantalons, i l'intent de vestir-me que he fet al migdia en forma de dessuadora. L'ambient gelat no em perdona, la pell de gallina, esgarrifances per l'esquena. D'un salt em tanco entre rajoles i vidre. Obro l'aigua calenta al màxim, i en l'últim moment abans que em cremi els peus giro 180° la maneta de l'aixeta... És una maniobra molt estudiada, em permet obtenir l'aigua calenta en molt poc temps, sense que renegui de dolor perquè l'aigua bulli... Sóc una visionaria! Un cop a la temp...

Custòdia única: la pròpia felicitat

Imatge
Fa unes setmanes, la matinada d'un divendres, vaig rebre una notícia inesperada. Va ser dur d'acceptar. De cop se'm venia a sobre una responsabilitat gegant.  La custòdia única i exclusiva de la meva pròpia felicitat. No era negociable. No era revocable.  Vaig prendre consciència que la meva felicitat és com una nena petita entremaliada i que jo en sóc la seva tutora legal. Que encara que ens separessim fa molts anys, per art de màgia no ha crescut, com en Peter Pan. M'ha esperat. I tot i els meus desastres, el meu caos característic, el meu poc temps lliure...  Igualment, es veu que me n'he de fer càrrec, que no hi puc renunciar.  Al principi em mirava amb recel. No li retrec. Sap que la vaig abandonar. Jo també me l'observava espantada.  Però, superada la sorpresa inicial, m'ha conquistat.  Perquè va arribar disfressada de llop, amb dues trenes, tan salvatge, tan alegra, tan valenta. Tot el que havia estat jo. Perquè se'm queda mirant desafia...

Senyores ombres, no són benvingudes

Imatge
Apreciada senyora Foscor, Gràcies per la seva última visita. Acompanyada de la Negativitat, la Frustració i totes les seves amigues. Sé que em troben a faltar. És normal. Són moltes hores compartides. Molts moments intensos viscuts juntes. Porten molt de temps assistint-me en els moments més complicats. I encara que agraeixo  els seus consells "realistes", "empírics" i "protectors", no han resultat escollides. Perquè he triat a la Felicitat. Sé costa d'entendre després de tant de temps. Anys. Ella és petita, no sap gaire de mi... Fa molts anys que ens vam abandonar i està ressentida. Som com desconegudes que intentem fer veure que ens coneixem de sempre. I molts cops, ho reconec, no funciona. Ella no m'entén, i jo no l'atrapo. Li falta experiència. No em coneix com totes vosaltres senyores Ombres. No sap els meus punts febles, quines cordes pessigar. Encara no.  I sé que són motius suficient com per acomiadar-la. Però tinc espera...

Interior d'habitació

Imatge
A l'interior de la ment tinc una habitació així. Amb una porta oberta  amb una porta tancada. Domini d'un taronja estimat il·luminada pel capvespre. Buida, però plena de tot senzilla i complicada. Amb terres de fusta càlida per anar descalç i sentir. Pintura d'Anna Ancher - Interior d'habitació (1918)

Parlant de Catalunya

Mai he escrit sobre política. Aquest bloc i les meves llibretes parlen sempre d' històries reals o imaginàries, de passions, de tristeses, de reflexions de la vida, d'il·lusions... En cap cas obren un debat. No és aquesta la intenció. Però per un cop he sentit la necessitat d’escriure sobre el tema i faré una excepció. Parlant de Catalunya, d'alguna manera, també escriuré sobre il·lusions, esperances, intentaré trobar un sentit a allò que no entenc, i compartirè, un cop més, les meves inquietuds. Catalunya. És el tema de moda últimament: en les portades, les xarxes, la televisió, els bars, el metro, arreu. Com a catalana mai hagués imagina’t que poguéssim aixecar tant de rebombori. I encara que m’encanta que el món es fixi en la terra que estimo, no m’agrada tant ser el centre d’atenció... Amb tot, sento la necessitat de començar aclarint el que per molts sembla una contradicció amb la meva ideologia política: jo estimo la cultura espanyola. La seva gent, el seu art,...

La mala sort

Imatge
Avui he tornat a passejar pels mateixos racons de pedra i ferro que em vas descobrir una nit de març. He passat pel carrer Cavaller i alguna cosa s'ha posat en alerta. He sentit una punxada cruel de nostalgia. Nostalgia de quan les coses eren més senzilles, o almenys m'ho semblaven a mi. I es que entre aquelles pedres antigues, amb la presència de la majestuosa catedral, vam fer màgia. Amb vi i formatge vam espantar fantasmes, vam fer càlida una nit que l'hivern no volia perdonar. Asseguts en aquelles escales vam temtar el valor de posar totes les cartes sobre la taula i qui sap si alguna llibreta . Recordo que desviava  els ulls cap al vi buscant un refugi en el color granat per evitar el verd implacable, que sense dir res em deia que l'hivern també acabaria. Avui però, la calor ho ofegava tot, els turistes ho inundaven tot i el soroll de l'estiu regnava en tots els carrerons. Ens hem perdut i l'esperit de les ciutats de nit ens ha acabat conduïnt fins un...

La cita

Quan corria buscar-te, el camp tenia records de tu en la seva greu bellesa a l'hora d'ombra i d'or, quan mor el dia i la tardor es recolza en la tristesa. Tot jo, tumultuós, m'anticipava al moment de l'esguard i de la queixa. La trobaré? El meu llavi ja besava quelcom anticipat de tu mateixa. Et veuré sols a tu contra el crepuscle. Et miraré el somrís i els ulls sorpresos. Descansaré el meu cap sobre el teu muscle. Et diré els mots que atresorat, encesos. Marià Villangómez

L'egoisme de les flors eternes - Prefaci

Imatge
No sé quant de temps podré dissimular que sé parlar xinès. No sé quant de temps es creurà que no sé pràcticament res de Xangai. Em repeteixo que no sóc egoista per mentir. Tampoc sé si m'ho crec. Això no és una  es  esbojarrada aventura, com ell es pensa. No és un viatge de vacances apassionades, com repeteix. Ha agafat tots els nostres diners i estalvis que teníem. Com si els necessitéssim... Guanyaré més al mes que el sou dels dos junts al cap de l'any... No pot ser egoisme estimar tant a algú que no puguis marxar a l'altra punta del món sense ell. O sí? El veig molt estressat fent la bossa. Està entusiasmat i alhora accelerat. Va d'un cantó del pis a l'altre agafant coses d'aquí i allà. Em fa molta gràcia mirar-lo mentre escric. Aquesta llibreta no pensava que tindria cap altre ús que ocupar espai en una llibreria, però tenint com tinc la necessitat d'abocar pensaments en algun lloc abans que esclatin dins el meu cap, he acabat escrivint aquí....

Matinada d'estiu

Imatge
No sé com m'he perdut l'arribada del dia. Fa no res era negra nit i ara ja és completament de dia. I ha estat perquè m'he despistat recordant que a dos quarts de sis la lluna estava més altiva que mai, regnant al mig del cel. I que l'observava fascinada des de la finestra d'un cotxe. Veient alhora com el sol a l'horitzó ja amenaçava en canviar els colors del nostre cel i transformar el negre en un blau atractiu, deixant pistes que es feia de dia. Mentre tota la resta de la nit es continuava creient eterna i fosca.  Però ara, la cortina m'ha impedit que veiés aquest espectacle que no em canso mai de contemplar. El murmuri dels ocells cada cop més insistent m'ha fet encuriosir i al enretirar la cortina els meus ulls no donaven crèdit. El nou dia ja és una realitat.  El cel està un poc gris i hi ha traces de núvols roses. Són records de moments dolços, entre rialles, de la nit passada. La majoria de núvols, però, són d'un to de blau apagat, que fl...

El meu racó

He triat el meu racó del mirador i potser no és el més maco, ni el més espectacular; però l'he fet meu.  Està emmarcat amb arbres de fulles petites.  Com jo, fets de molts detalls insignificants que el conjunt dóna un sentit. Cada fulla diminuta té una història, ha sortit d’un brot verd i fràgil fins a créixer i ser una fulla verda completa, que com les il·lusions en general, algun dia es pansirà i s’abandonarà als corrents de vent. La barana aquí és de fusta, menys rígida i imponent que les de pedra d'uns metres més enllà. Potser una mica més flexible i m'agrada la idea. Sóc una persona de sumar. Sempre. De no tenir fronteres inamovibles, de saber ampliar horitzons, de buscar més enllà de les línies dibuixades a terra. De no saber respectar horaris ni costums. Així que potser no ha estat a l’atzar triar aquest racó.  I les vistes... Una Barcelona infinita a les dues de la matinada des de Montjuïc. Tot de llums ataronjades, petits puntets de llum enmig de la foscor d...

Cròniques d'una mudança

És inúti, he sortir a la terrassal i fa exactament la mateixa calor que a dins. O potser més. Però ho havia d'intentar... D'aquí poc no podré sortir a intentar pendre l'aire en aquesta terrassa. De fet potser no tindré terrassa. És possible que avui sigui una de les últimes nits que observo aquest pati de l'Eixample. Perquè em mudo. Canvio de pis, de barri i de companyia. La melancolia m'invaeiix Aquesta terrassa m'ha vist en els moments més fràgils, de matinada sobretot. Alguns, matins m'ha vist esmorzar asseguda prenent el Sol. Ha sigut complice de converses memorables o dilemes i preocupacions infinites.  P erò en el fons no és nomès això el què trobaré a faltar, la terrassa, és un tot. Perquè si les parets poguessin parlar, les d'aquest pis podrien explicar tantes coses... Perquè en aquest pis hem viscut molt durant quatre anys. El menjador. Serà de les estances que més trobaré a faltar. Ha sigut escenari de festes dignes de les millors discoteque...

Bon dia vida

Imatge
El cel s'està incendiant. Crema. Des dels terrats dels edificis que veig les flames s'enfilen cel amunt. Cada cop hi ha més claror, més llum. I com el foc això va massa ràpid. Fa dos minuts era un petit racó del cel nocturn l'únic que estava il·luminat, quan tota la resta era negre, o potser un blau fosc molt intens. No ho sé. En aquests moments no vull decidir més coses. 
Ara de cop, tot està més clar. Amb aquesta llum tímida els detalls es veuen millor. Veig el color de la infusió que tinc damunt la taula, els marcs de les finestres, els fils de la manta que em tapa els genolls i el cel segueix cremant. Tot un festival cromàtic: taronja violant el malva, rosa seduint el blau, blancs que dissimulen amb el groc...
 Avui miro en direcció oposada a on fa uns dies observava una Lluna que avui ni he vist. I és el Sol el que m'observa de matinada.
Però com diu aquella cançó: "cara vent o cara mar un adéu sempre és polar". Tot té una direcció, i per com veig el cel...

Quarts d'onze de la nit

La Lluna em mira.  I la miro.  Ens observem discretament, des de la distància. Fa molts dies que no parlàvem, que no ens dèiem res. Al seu voltant quatre núvols trapelles semblen voler seduir-la. Ella argentada, segueix il·luminant la meva terrassa, impassible.Gairebé lluna plena, i si no recordo malament l'últim cop que vaig saber d'ella era una delicada mitja circumferència... Tants dies han passat? No sé què dir-li. L'únic que em ve a la ment és que el juny està a punt d'irrompre a la meva vida, i sempre és un mes convuls. Cada juny em faig un any més vella, una mica més mortal. I això abans, em feia gairebé tanta il·lusió com el Nadal. I ara... En aquests temps que m'ho qüestiono tot, fer anys no m'emociona tant. Potser perquè és com fer un balanç d'èxits i fracassos de l'any, i no hi estic interessada a descobrir què ha guanyat aquest cop. Cada cop sembla més freda aquesta nit de divendres primaveral. També li podria dir que...

Telegrama

Imatge
I reviure en el teu somriure aquelles nits d'emoció. I veure en la teva mirada la poca sort que perdre't va portar a la meva vida. Ser passatgera alegra d'aquest caminar convuls que m'allunya de tu. De mi.  De tot el que vaig ser, del que vaig renunciar per tu.  I no preguntar més perquè. Tancar un calaix sense ordenar. I que no importi. Ja no. I saber que quedarà el tacte de la teva mà en forma de somni. Efímer, desdibuixat, borrós. Un record punyent del passat. Amarg. I acostumar-se a no afegir sucre al cafè, als records. Gaudir de l'aroma i el sabor naturals. Simplement continuar. Equivocar-se. Viure. 

Si no t'agrada Sant Jordi, t'entenc.

Imatge
Si no t’agrada Sant Jordi, t’entenc. Entenc que no t’agradi una festa que es fa al mig de la primavera, quan ja de per sí és la època de l’any més recarregada de flors i detalls ensucrats... En la que recordem gestes heroiques de cavallers que salven princeses de ser devorades per dracs ferotges. A més d’una i una li deu semblar una argument massa gastat, massa vist. On les parelles s’intercanvien flors per llibres. (I no dic qui ha de fer cada cosa perquè el meu esperit feminista no em deixa. ) Per tant no deixa de ser un Sant Valentí català, una cita obligada si vols quedar bé en societat en la que no pots ser menys que el company i has de quedar com un senyor regalant una rosa a la parella. Entenc que això et faci molta mandra, que no t’agradi que et diguin quan has de demostrar el teu afecte a la persona estimada. Que no vulguis deixar-te tants diners en una simple flor, ni en l’últim best-seller de moda amb tapes dures. Entenc que et cansi no veure durant mesos cap...

Migdiada de temps entre flors

Imatge
Hi ha coses que la càmara no pot captar, que l'objectiu no és capaç de detectar i no puc reflexar en cap cas en una imatge digital. Maleïda  percepció... No em deixa ser mai objectiva i no puc evitar sentir que no fa justicia la fotografia que estirada en el banc de pedra faig del cel florit que tinc a sobre. Descansant sobre fustes vernissades hi ha una tela desfilada que contè una allau de flors liles sobre la taula i els bancs. Entre mig dels branquillons els rajos del sol són capaços de sortejar angles impossibles per arribar a impactar sobre el meu front, fent que per evitar quedar enlluernada m'hagi de cobrir amb un braç per poder observar els núvols distants. Els pètals liles suaus segueixent caient, com els segons s'escorren en un rellotge de sorra, constants, a caprici del vent, suren suaument. Un llagrimeig delicat de la primavera. M'encanten les glicinies. Són les que han forjat aquest sostre tan acollidor, unes plantes molt valentes. Floreixen quan l...

Mentides piatoses

Va, explica’m. Explica’m com de fantàstica és la teva vida. Com t’encanta tot el que fas. Com sents que estàs on havies d’estar. Que no vols deixar res del que tens. Sense gaires detalls fes-me cinc cèntims de com de feliços sou, com de bé està la vostre relació. Que hi veus futur a curt i a llarg termini. Digues que n’estàs enamorat. Però de debò. Explica’m que mai has dubtat de les decisions que vas prendre. Com mai penses en ningú més. Que de mi no trobes a faltar res. Que sóc la única que encara es tortura en records compartits, que creu en la il·legalitat de certs actes, que sent que podríem ser bons plegats.  I desprès quan acabis respiraré una mica més tranquil·la si en teu to de veu detecto un timbre de tremolor característic de la mentida.

Verd contra mel

Imatge
[ ...]  Estaven asseguts un al costat de l'altre però separats per una cadira. Es van mirar i van mirar la cadira que hi havia al mig. Tothom s'havia aixecat de la taula, no quedava ningú sopant. El centre de la taula era l'únic que quedava intacte, hi havien infinitat de copes trencades i els plats eren buits. Les restes de confeti daurat i els papers de regal estripats donaven una falsa sensació de diversió a la nit. L'Ian, amb un gest, la va convidar a seure al seu costat, i l'Aroma es va canviar de cadira sense pensar-s'ho. Estaven sols i desarmats. Per primer cop en tres hores, es van relaxar una mica. Van respirar més millor. L’Ian, que tenia el braç damunt del respatller de fusta, quan alleugerit per veure que s’hi asseia amb un mig somriure als llavis, el va posar damunt de les seves espatlles. Amb afecte contingut. Feia masses hores que no veia aquell somriure. Havien sobreviscut al sopar, s'havien fet costat.  L'Ian li va estrèn...