Custòdia única: la pròpia felicitat

Fa unes setmanes, la matinada d'un divendres, vaig rebre una notícia inesperada. Va ser dur d'acceptar. De cop se'm venia a sobre una responsabilitat gegant.  La custòdia única i exclusiva de la meva pròpia felicitat. No era negociable. No era revocable. 

Vaig prendre consciència que la meva felicitat és com una nena petita entremaliada i que jo en sóc la seva tutora legal. Que encara que ens separessim fa molts anys, per art de màgia no ha crescut, com en Peter Pan. M'ha esperat.

I tot i els meus desastres, el meu caos característic, el meu poc temps lliure...  Igualment, es veu que me n'he de fer càrrec, que no hi puc renunciar. 

Al principi em mirava amb recel. No li retrec. Sap que la vaig abandonar. Jo també me l'observava espantada. 

Però, superada la sorpresa inicial, m'ha conquistat.  Perquè va arribar disfressada de llop, amb dues trenes, tan salvatge, tan alegra, tan valenta. Tot el que havia estat jo. Perquè se'm queda mirant desafiant, i clar: m'aixeco i la segueixo.  Això la fa somriure i ja no cal que em qüestioni res. Sé que faré el que calgui per arrencar-li una rialla. Que la vull cuidar i que creixi segura, forta. Perquè amb ella al costat tot va millor.

Fins i tot he escrit a les meves senyores Ombres trencant les nostres relacions, demanant prescindir el contracte que ens unia. Que la casa se'ns ha quedat petita, que ara no hi havia lloc per elles amb una criatura de nou anys corrent per allà, curiosa.

Sóc nova en això de cuidar la meva Felicitat. És equiparable, segons la meva inexistent experiència, al que em sembla que deu ser la maternitat. Perquè veig que no és el mateix cuidar la felicitat dels altres, fer de cangur, que això. Entendre que és responsabilitat meva i no de les circumstàncies de la vida, del destí. Que ningú més que jo té el poder de mantenir-la al meu costat. I molts cops ens costa. Ella es distreu amb facilitat i a vegades el què penso que la pot il·lusionar no l'interessa gens. Alguns cops quan faig coses mundanes, en canvi, esclata a riure i m'espanta. Perquè de cop el cor se m'ha accelerat...

Sé que es cansa amb facilitat i que aguantar algú com jo, tan avesada a les ombres, li costa, amant del sol com és. Potser marxa i no en sé res d'ella en diversos dies. Entenc que ha anat a jugar el parc o que dorm en un racó. Podria ser més estricte i exigir que tornés, però no vull forçar res. Li dono temps, em dóna temps. I quan estem preparades ens tornem a trobar. 

EFRAIM RODRIGUEZ - "Llop" - Peça única