Senyores ombres, no són benvingudes

Apreciada senyora Foscor,

Gràcies per la seva última visita. Acompanyada de la Negativitat, la Frustració i totes les seves amigues.

Sé que em troben a faltar.

És normal. Són moltes hores compartides. Molts moments intensos viscuts juntes. Porten molt de temps assistint-me en els moments més complicats. I encara que agraeixo  els seus consells "realistes", "empírics" i "protectors", no han resultat escollides. Perquè he triat a la Felicitat.

Sé costa d'entendre després de tant de temps. Anys.

Ella és petita, no sap gaire de mi... Fa molts anys que ens vam abandonar i està ressentida. Som com desconegudes que intentem fer veure que ens coneixem de sempre. I molts cops, ho reconec, no funciona. Ella no m'entén, i jo no l'atrapo. Li falta experiència. No em coneix com totes vosaltres senyores Ombres. No sap els meus punts febles, quines cordes pessigar.

Encara no. I sé que són motius suficient com per acomiadar-la. Però tinc esperança en ella, la petita Felicitat.

Em recorda a mi quan tenia nou anys. En aquestes últimes setmanes, des de la matinada que me'n vaig responsabilitzar oficialment, hem viscut ja moments molt especials. A la cuina ballant, somiant en botigues de decoració, prenent el sol en un parc, mirant com mor el capvespre, cantant per casa, saltant pel carrer, pedalejant en bicicleta a tota velocitat, saltant...

He vist que saltar la fa riure. És com un picarol. El sacsegés i es sent aquell soroll cristal·lí preciós. I m'encanta, ho faig cada cop que puc.

I abans, senyores meves, que cridin a la mare superior Migranya (com suposo que volen fer) escoltin-me.

No és res personal. Sempre seran una part de mi. No les abandonaré deu anys com a la Felicitat. Estiguin tranquil·les perquè les visitaré de ben segur. Però han de saber que el contracte que tenien ha caducat. Eren les regents provisionals, però tinc l'autoritat suficient com per reclamar aquest poder.

I no murmurin. Saben que tinc raó. Que es deuen a mi, i no al revés. Deuen obediència i no poden campar amb total llibertat i impunitat per la meva ment. Ja no.

Així que ja ho veuen: si decideixen quedar-se, són benvingudes. Encara que seran confinades en una gàbia. Com a alternativa, els hi ofereixo l'exili. Les animo a abandonar la zona de confort de la meva ment. Es poden estalviar la cadena perpetua.  I recordin agafar el passaport al marxar. Que per molt indignades que vagin i tots els cops de porta que em regalin, saben que l'han d'entregar a la frontera...

Jo de moment, em retiro a la meva cambra. La petita Felicitat dorm fa estona. No està acostumada a treballar tant i tant dur. Està esgotada, pobreta. L'hauré d'entrenar de valent, amb paciència per posar-la en forma ben aviat.