La dutxa
Quarts de nou del vespre.
Diumenge inútil, improductiu. Resignada i morta de fred m'aixeco de la cadira.
Un cop d'ull al menjador em constata que encara no havia aixecat la persiana,
però que a hores d'ara ja no cal. M'he estalviat baixar-la.
Em dirigeixo al bany. Una dutxa calenta si us plau, que em tregui aquesta gelor que a poc a poc ha anat calant fins al moll de l'os. Amb parsimònia i mandra em trec el que encara porto del pijama, els pantalons, i l'intent de vestir-me que he fet al migdia en forma de dessuadora. L'ambient gelat no em perdona, la pell de gallina, esgarrifances per l'esquena. D'un salt em tanco entre rajoles i vidre. Obro l'aigua calenta al màxim, i en l'últim moment abans que em cremi els peus giro 180° la maneta de l'aixeta... És una maniobra molt estudiada, em permet obtenir l'aigua calenta en molt poc temps, sense que renegui de dolor perquè l'aigua bulli... Sóc una visionaria!
Un cop a la temperatura desitjada... Ja està. El temps es podria parar si fos per mi. L'aigua furiosa impacta contra la meva pell. I de cop tinc el cabell moll, la pell vermella, hi ha vapor d'aigua per tot arreu, però jo que segueixo aquí dempeus. No surt amb prou força. Per molta aigua que impacti contra mi no aconsegueixo dissoldre'm... I és el que més voldria en aquest moment... Desfer-me, desaparèixer entre la calidesa de l'aigua calenta, escolar-me per les canonades... Tossuda ho segueixo intentant. Potser el sabó ajuda a la dissolució, forma milions de micel·les petites i delicades i puf! M'evaporo.
Deu milions de gotes més tard.
Segueixo aquí. Esperant el miracle que no arriba. Amb el cabell rentat i la pell brillant. Però seguint, existint, notant l'aigua que crema, pensant en tots els problemes que com jo no s'han dissolt entre escuma de dolç aroma... Així que amb una mica de mala consciència, penso en tots els litres malversats, i tanco l'aixeta. Qui té el valor d'obrir la delicada porta de vidre? És llavors quan me n'adono que m'he deixat les tovalloles a l'habitació. Fantàstic. Em separen cinc metres i una diferència de quinze graus del pròxim refugi de calidesa...
Em dirigeixo al bany. Una dutxa calenta si us plau, que em tregui aquesta gelor que a poc a poc ha anat calant fins al moll de l'os. Amb parsimònia i mandra em trec el que encara porto del pijama, els pantalons, i l'intent de vestir-me que he fet al migdia en forma de dessuadora. L'ambient gelat no em perdona, la pell de gallina, esgarrifances per l'esquena. D'un salt em tanco entre rajoles i vidre. Obro l'aigua calenta al màxim, i en l'últim moment abans que em cremi els peus giro 180° la maneta de l'aixeta... És una maniobra molt estudiada, em permet obtenir l'aigua calenta en molt poc temps, sense que renegui de dolor perquè l'aigua bulli... Sóc una visionaria!
Un cop a la temperatura desitjada... Ja està. El temps es podria parar si fos per mi. L'aigua furiosa impacta contra la meva pell. I de cop tinc el cabell moll, la pell vermella, hi ha vapor d'aigua per tot arreu, però jo que segueixo aquí dempeus. No surt amb prou força. Per molta aigua que impacti contra mi no aconsegueixo dissoldre'm... I és el que més voldria en aquest moment... Desfer-me, desaparèixer entre la calidesa de l'aigua calenta, escolar-me per les canonades... Tossuda ho segueixo intentant. Potser el sabó ajuda a la dissolució, forma milions de micel·les petites i delicades i puf! M'evaporo.
Deu milions de gotes més tard.
Segueixo aquí. Esperant el miracle que no arriba. Amb el cabell rentat i la pell brillant. Però seguint, existint, notant l'aigua que crema, pensant en tots els problemes que com jo no s'han dissolt entre escuma de dolç aroma... Així que amb una mica de mala consciència, penso en tots els litres malversats, i tanco l'aixeta. Qui té el valor d'obrir la delicada porta de vidre? És llavors quan me n'adono que m'he deixat les tovalloles a l'habitació. Fantàstic. Em separen cinc metres i una diferència de quinze graus del pròxim refugi de calidesa...
I en un acte de valenta bogeria finalment surto de la dutxa.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada