Quarts d'onze de la nit
La Lluna em mira.
I la miro.
Ens observem discretament, des de
la distància. Fa molts dies que no parlàvem, que no ens dèiem res.
Al seu voltant quatre núvols
trapelles semblen voler seduir-la. Ella argentada, segueix il·luminant la
meva terrassa, impassible.Gairebé lluna plena, i si no recordo malament
l'últim cop que vaig saber d'ella era una delicada mitja circumferència...
Tants dies han passat?
No sé què dir-li. L'únic que em ve a la ment
és que el juny està a punt d'irrompre a la meva vida, i sempre és un mes
convuls.Cada juny em faig un any més vella, una
mica més mortal. I això abans, em feia gairebé tanta il·lusió com el Nadal. I
ara... En aquests temps que m'ho qüestiono tot, fer anys no m'emociona tant.
Potser perquè és com fer un balanç d'èxits i fracassos de l'any, i no hi estic
interessada a descobrir què ha guanyat aquest cop.
Cada cop sembla més freda aquesta nit de
divendres primaveral.
També li podria dir que m'espanta tot el
que portarà el solstici d'estiu. Són massa incògnites penjant de fils esmolats:
finals no desitjats, obstacles fins a arribar al juliol, lluites internes,
reptes. Desafiaments.
Però la Lluna no es veu impressionada.Ja
em diràs tu, algú que mor cada matí amb els rajos cruels del Sol per tornar a
néixer cada nit, a l'espera de les llums ataronjades del vespre... Per algú
així els meus problemes li semblen minúcies.
Jo segueixo però aquí fora, a
quarts d'onze, passant fred tossudament, esperant una resposta que no em
donarà... I per molt que intenti desxifrar les seves llums i ombres, sé que
fins que no arribi el matí res tindrà solució.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada