Cròniques d'una mudança
És inúti, he sortir a la terrassal i fa exactament la mateixa calor que a dins. O potser més. Però ho havia d'intentar...
D'aquí poc no podré sortir a intentar pendre l'aire en aquesta terrassa. De fet potser no tindré terrassa. És possible que avui sigui una de les últimes nits que observo aquest pati de l'Eixample. Perquè em mudo. Canvio de pis, de barri i de companyia. La melancolia m'invaeiix Aquesta terrassa m'ha vist en els moments més fràgils, de matinada sobretot. Alguns, matins m'ha vist esmorzar asseguda prenent el Sol. Ha sigut complice de converses memorables o dilemes i preocupacions infinites.
Però en el fons no és nomès això el què trobaré a faltar, la terrassa, és un tot. Perquè si les parets poguessin parlar, les d'aquest pis podrien explicar tantes coses... Perquè en aquest pis hem viscut molt durant quatre anys.
El menjador. Serà de les estances que més trobaré a faltar. Ha sigut escenari de festes dignes de les millors discoteques, de taules rodones discutint sobre el món, de sessions de homecinema, sopars i dinars de cheffs, de veure la televisió i criticar al tronista de torn... Ha estat un lloc del pis on plorar, riure, parlar, menjar, dormir o estudiar sempre en companyia. Compartint.
De les dues habitacions per les que he passat m'enporto la sensació de que cada una correspon a una etapa diferent de la meva vida. L'última ha etat un refugi, i tot i que era com un mini apartament, he viscut molt més intensament que quan tenia la gran.
La pobre cuina... Crec que mai cap veí farà servir tant el forn com jo. Olors de pastissos a dojo i moltes converses de matinada sota els florescents...
El rebedor que últimament s'ha convertit en un parquing de bicis també ha sigut testimoni de converses contra el parquet del terra i comiats a la porta eterns.
I per últim, als banys els hi dec el meu ingrés a la Coral! Ja que ha esTat sota la dutxa on més havia cantat...
Amb tot, sé que el que més trobaré a faltar el trio que formavem: una andorrana, una aldeana i la reusenca de torn. Aquesta combinació irrepetible que m'ha fet estimar-les i voler escanyar-les molts cops. De manera que per la compi que ja no ens acompanya en la propera etapa (al barri de Gràcia, si tot acaba bé) nomès em queda recordar-li que la trobaré (trobarem) molt a faltar i que sempre tindrà un lloc al nostre sofà!
D'aquí poc no podré sortir a intentar pendre l'aire en aquesta terrassa. De fet potser no tindré terrassa. És possible que avui sigui una de les últimes nits que observo aquest pati de l'Eixample. Perquè em mudo. Canvio de pis, de barri i de companyia. La melancolia m'invaeiix Aquesta terrassa m'ha vist en els moments més fràgils, de matinada sobretot. Alguns, matins m'ha vist esmorzar asseguda prenent el Sol. Ha sigut complice de converses memorables o dilemes i preocupacions infinites.
Però en el fons no és nomès això el què trobaré a faltar, la terrassa, és un tot. Perquè si les parets poguessin parlar, les d'aquest pis podrien explicar tantes coses... Perquè en aquest pis hem viscut molt durant quatre anys.
El menjador. Serà de les estances que més trobaré a faltar. Ha sigut escenari de festes dignes de les millors discoteques, de taules rodones discutint sobre el món, de sessions de homecinema, sopars i dinars de cheffs, de veure la televisió i criticar al tronista de torn... Ha estat un lloc del pis on plorar, riure, parlar, menjar, dormir o estudiar sempre en companyia. Compartint.
De les dues habitacions per les que he passat m'enporto la sensació de que cada una correspon a una etapa diferent de la meva vida. L'última ha etat un refugi, i tot i que era com un mini apartament, he viscut molt més intensament que quan tenia la gran.
La pobre cuina... Crec que mai cap veí farà servir tant el forn com jo. Olors de pastissos a dojo i moltes converses de matinada sota els florescents...
El rebedor que últimament s'ha convertit en un parquing de bicis també ha sigut testimoni de converses contra el parquet del terra i comiats a la porta eterns.
I per últim, als banys els hi dec el meu ingrés a la Coral! Ja que ha esTat sota la dutxa on més havia cantat...
Amb tot, sé que el que més trobaré a faltar el trio que formavem: una andorrana, una aldeana i la reusenca de torn. Aquesta combinació irrepetible que m'ha fet estimar-les i voler escanyar-les molts cops. De manera que per la compi que ja no ens acompanya en la propera etapa (al barri de Gràcia, si tot acaba bé) nomès em queda recordar-li que la trobaré (trobarem) molt a faltar i que sempre tindrà un lloc al nostre sofà!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada