El meu racó

He triat el meu racó del mirador i potser no és el més maco, ni el més espectacular; però l'he fet meu. 

Està emmarcat amb arbres de fulles petites. 

Com jo, fets de molts detalls insignificants que el conjunt dóna un sentit. Cada fulla diminuta té una història, ha sortit d’un brot verd i fràgil fins a créixer i ser una fulla verda completa, que com les il·lusions en general, algun dia es pansirà i s’abandonarà als corrents de vent.

La barana aquí és de fusta, menys rígida i imponent que les de pedra d'uns metres més enllà. Potser una mica més flexible i m'agrada la idea. Sóc una persona de sumar. Sempre. De no tenir fronteres inamovibles, de saber ampliar horitzons, de buscar més enllà de les línies dibuixades a terra. De no saber respectar horaris ni costums. Així que potser no ha estat a l’atzar triar aquest racó. 

I les vistes...

Una Barcelona infinita a les dues de la matinada des de Montjuïc. Tot de llums ataronjades, petits puntets de llum enmig de la foscor d'un dilluns. El so d'alguna gavina, que em recorda que encara que estigui al peu de les muntanyes alhora estic a tocar del port. Incongruències de la màgica Barcelona.

Els mosquits em mengen les cames mentre intento escriure i aguantar la bici entre les cames. Em resulta difícil mantenir l’equilibri, i en general és un aspecte en què demostro pèssimes aptituds... 

Però què hi farem. Com més difícil i impossible el repte més atractiu resulta.

Com més de lluny veus aquesta ciutat més te l'estimes. Més petit et sents i menys ganes de marxar tens.

 M'hi quedaria tota la nit aquí. Escoltant el soroll del silenci nocturn. Veient i descobrint nous punts de llum, nous edificis que reconec a la llunyania. Construint un mapa gairebé aeri de la ciutat.

Costa tant abandonar un lloc on et trobes tan a gust... I si marxo ara, demà voldré tornar...