Parlant de Catalunya

Mai he escrit sobre política. Aquest bloc i les meves llibretes parlen sempre d' històries reals o imaginàries, de passions, de tristeses, de reflexions de la vida, d'il·lusions... En cap cas obren un debat. No és aquesta la intenció. Però per un cop he sentit la necessitat d’escriure sobre el tema i faré una excepció. Parlant de Catalunya, d'alguna manera, també escriuré sobre il·lusions, esperances, intentaré trobar un sentit a allò que no entenc, i compartirè, un cop més, les meves inquietuds.

Catalunya. És el tema de moda últimament: en les portades, les xarxes, la televisió, els bars, el metro, arreu. Com a catalana mai hagués imagina’t que poguéssim aixecar tant de rebombori. I encara que m’encanta que el món es fixi en la terra que estimo, no m’agrada tant ser el centre d’atenció...

Amb tot, sento la necessitat de començar aclarint el que per molts sembla una contradicció amb la meva ideologia política: jo estimo la cultura espanyola. La seva gent, el seu art, la seva història fascinant, els seus paisatges, la seva gastronomia… Adoro, per posar un exemple, la música flamenca i el pernil ibèric. I no per això sóc menys catalana. Són obvietats per mi.

Però tanmateix, no és l'única cultura que m’agrada, també sóc fan absoluta de la cultura francesa. O de l’anglesa. O de la Nepalí. Però. Encara que admiri la puntualitat britànica, em perdin els colors de Katmandú,  l’orgull dels anglesos, la música i el cinema francès, i bebi el té Earl-Grey amb devoció, no vull ser francesa. Ni anglesa. Una altra obvietat segons el meu parer.

I aquí a casa meva, per molt que estimi la cultura espanyola, quasi tota la meva família sigui andalusa, tinc un problema. No vull ser espanyola. No per mania, ni res, simplement perquè em sento, sóc, catalana. Per tots aquells que resulti compatible els admiro i ho respecto. Però demano que es faci el mateix quan no sigui així.

Podria donar raons, dades històriques, explicar a tothom què és l’onze de setembre, recordar que no sempre Catalunya va ser una regió del Regne d’Espanya, explicar les nostres particularitats culturals, lingüístiques... Parlar de la història el nacionalisme modern, de la guerra civil, de la transició, de la constitució oxidada que tenim, de la reialesa, dels estatuts, de la política d’estat tan deficient que ha fet Espanya en els últims anys, de crisis ecònomiques i morals, de la bombolla immobiliària, de la dubtosa separació de poders en aquest estat… Motius pels quals molts veuen legítima aquesta demanda d’independència. Però no hi entraré. Crec que és molt més simple. S’ha de poder preguntar a la gent què vol. No m’agrada que triïn per mi, que em tractin de ximple, de manipulada, d’antidemocràtica, de radical. Només perquè vull que em preguntin què vull abans d’imposar-ho. O almenys un interès, ni què sigui fingit. I jo us ho dic clarament, vull un estat propi per Catalunya. És el que vull. Crec que tinc raons de sobre per voler-ho. Des de les més romàntiques a les més realistes i purament econòmiques.

Sóc molt conscient que en una Catalunya independent les coses no seran fàcils. Ni fantàstiques. Però, no ho són ara ja. No estem bé tampoc ara. Hi ha moltes coses que no m’agraden de com es porten fent, però de fa molt. No m’agraden tots els polítics catalans, ni tots els que defensen aquest objectiu de la independència. I tampoc m’agraden tots els polítics de Madrid. Però posat tot en una balança, penso que tenim molt més a guanyar que a perdre. Que canviar d’opinió és evolucionar, que si algú abans no pensava com jo i ara sí benvingut sigui. Si abans opinava com jo i ara no, em semblarà bé també. El que no suporto és d’immobilisme del pensament, que les coses si un dia vas dir que eren blanques mai les podràs veure grises, ja no diguem negres! No si us plau. La perspectiva pot canviar la teva opinió de les coses, la gent evoluciona, els temps canvien i les polítiques han de canviar. Ningú sap que ens ofereix el futur, però jo vull lluitar-ne per un de millor.

I això, una possible futura independència, no trencarà en cap cas la meva família. Perquè tinc claríssim que en el cas que jo tingués, posem pel cas, família francesa, no em suposaria cap problema, travessar una “frontera” cada cop que els volgués veure, i no els estimaria menys per ser de països diferents. Que volguem reinvindicar les fronteres del nostre país no és incompatible amb saber que la llar va molt més enllà de les línees d'un mapa.

No sóc experta en economia, ni en història ni en sociologia... Òbviament no. I amb vint-i-tres em queda molt per viure i aprendre. Però per ara ja tinc força clares algunes coses, i una és com vull viure on visc.