Matinada d'estiu

No sé com m'he perdut l'arribada del dia. Fa no res era negra nit i ara ja és completament de dia. I ha estat perquè m'he despistat recordant que a dos quarts de sis la lluna estava més altiva que mai, regnant al mig del cel. I que l'observava fascinada des de la finestra d'un cotxe. Veient alhora com el sol a l'horitzó ja amenaçava en canviar els colors del nostre cel i transformar el negre en un blau atractiu, deixant pistes que es feia de dia. Mentre tota la resta de la nit es continuava creient eterna i fosca. 

Però ara, la cortina m'ha impedit que veiés aquest espectacle que no em canso mai de contemplar. El murmuri dels ocells cada cop més insistent m'ha fet encuriosir i al enretirar la cortina els meus ulls no donaven crèdit. El nou dia ja és una realitat. 

El cel està un poc gris i hi ha traces de núvols roses. Són records de moments dolços, entre rialles, de la nit passada. La majoria de núvols, però, són d'un to de blau apagat, que flirteja amb el gris perillosament. No vull més dies grisos a la meva vida. Són records de tot el que no tinc i mai serà meu, de tot el que era meu i he perdut... És el maleït color de la melancolia i de tristeses d'altres nits.

I la llum diürna, encara que grisa, revela tots els detalls del paissatge que enmarca la finestra. 

Cases tranquil·les que encara trigaran a tenir activitat un diumenge com avui. Arbres d'un verd intens amb milers de fulles que observar. Totxanes de colors infinits entre el marró i el roig. Flors atrevides que cobreixen les parets de les cases. L'asfalt esquerdat sense remei del carrer... Coses mundanes, coses ordinàries, coses que sempre he pogut veure des de la finestra de casa. Coses que es tornen extraordinàries una matinada fresca d'estiu.