La mala sort

Avui he tornat a passejar pels mateixos racons de pedra i ferro que em vas descobrir una nit de març. He passat pel carrer Cavaller i alguna cosa s'ha posat en alerta. He sentit una punxada cruel de nostalgia. Nostalgia de quan les coses eren més senzilles, o almenys m'ho semblaven a mi.

I es que entre aquelles pedres antigues, amb la presència de la majestuosa catedral, vam fer màgia.
Amb vi i formatge vam espantar fantasmes, vam fer càlida una nit que l'hivern no volia perdonar. Asseguts en aquelles escales vam temtar el valor de posar totes les cartes sobre la taula i qui sap si alguna llibreta . Recordo que desviava  els ulls cap al vi buscant un refugi en el color granat per evitar el verd implacable, que sense dir res em deia que l'hivern també acabaria.

Avui però, la calor ho ofegava tot, els turistes ho inundaven tot i el soroll de l'estiu regnava en tots els
carrerons. Ens hem perdut i l'esperit de les ciutats de nit ens ha acabat conduïnt fins una font preciosa i antiga. No sé si era màgica, però podria haver llençat una moneda sense mirar enrera i demanar que deixés de trobar a faltar el que no tinc...Però per mala sort, no tenia aigua.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Mentides piatoses

Fils de llum, tuls de foscor

Custòdia única: la pròpia felicitat