Migdiada de temps entre flors
Hi ha coses que la càmara no pot captar, que l'objectiu no és capaç de detectar i no puc reflexar en cap cas en una imatge digital. Maleïda percepció... No em deixa ser mai objectiva i no puc evitar sentir que no fa justicia la fotografia que estirada en el banc de pedra faig del cel florit que tinc a sobre.
Descansant sobre fustes vernissades hi ha una tela desfilada que contè una allau de flors liles sobre la taula i els bancs. Entre mig dels branquillons els rajos del sol són capaços de sortejar angles impossibles per arribar a impactar sobre el meu front, fent que per evitar quedar enlluernada m'hagi de cobrir amb un braç per poder observar els núvols distants.
Els pètals liles suaus segueixent caient, com els segons s'escorren en un rellotge de sorra, constants, a caprici del vent, suren suaument. Un llagrimeig delicat de la primavera.
M'encanten les glicinies. Són les que han forjat aquest sostre tan acollidor, unes plantes molt valentes. Floreixen quan l'hivern encara no ha marxat definitivament, desafiant les últimes gelades, evitant els calors de l'estiu. I aquests rams exuberants de tons malves i blancs que regalen són previs a qualsevol fulla. Nomès gris i lila, ni rastre del verd primaveral.
Sé que representen una promesa. De que el verd i la primavera no trigaran a arribar, que són aurigues de temps més càlids, d'un canvi de cicle, d'estació.
Hipnotitzada les segueixo mirant, gaudint del silenci i la mica de brisa. Del sol que ja és més baix. Però sé que el moment encara que perfecte, com les flors de les glicinies, és efímer. Es pansirà, és breu. Haurè d'abandonar en algun moment la pau i la sensació celestial d'estar estirada desprès de dinar un dia d'abril al meu jardí, observant com entre les flors ja hi ha algunes fulles verdes petites i tímides, anunciant que sí, que el canvi d'estació ja és una realitat.
Descansant sobre fustes vernissades hi ha una tela desfilada que contè una allau de flors liles sobre la taula i els bancs. Entre mig dels branquillons els rajos del sol són capaços de sortejar angles impossibles per arribar a impactar sobre el meu front, fent que per evitar quedar enlluernada m'hagi de cobrir amb un braç per poder observar els núvols distants.
Els pètals liles suaus segueixent caient, com els segons s'escorren en un rellotge de sorra, constants, a caprici del vent, suren suaument. Un llagrimeig delicat de la primavera.
M'encanten les glicinies. Són les que han forjat aquest sostre tan acollidor, unes plantes molt valentes. Floreixen quan l'hivern encara no ha marxat definitivament, desafiant les últimes gelades, evitant els calors de l'estiu. I aquests rams exuberants de tons malves i blancs que regalen són previs a qualsevol fulla. Nomès gris i lila, ni rastre del verd primaveral.
Sé que representen una promesa. De que el verd i la primavera no trigaran a arribar, que són aurigues de temps més càlids, d'un canvi de cicle, d'estació.
Hipnotitzada les segueixo mirant, gaudint del silenci i la mica de brisa. Del sol que ja és més baix. Però sé que el moment encara que perfecte, com les flors de les glicinies, és efímer. Es pansirà, és breu. Haurè d'abandonar en algun moment la pau i la sensació celestial d'estar estirada desprès de dinar un dia d'abril al meu jardí, observant com entre les flors ja hi ha algunes fulles verdes petites i tímides, anunciant que sí, que el canvi d'estació ja és una realitat.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada