Bon dia vida

El cel s'està incendiant. Crema. Des dels terrats dels edificis que veig les flames s'enfilen cel amunt. Cada cop hi ha més claror, més llum. I com el foc això va massa ràpid. Fa dos minuts era un petit racó del cel nocturn l'únic que estava il·luminat, quan tota la resta era negre, o potser un blau fosc molt intens. No ho sé. En aquests moments no vull decidir més coses.


Ara de cop, tot està més clar. Amb aquesta llum tímida els detalls es veuen millor. Veig el color de la infusió que tinc damunt la taula, els marcs de les finestres, els fils de la manta que em tapa els genolls i el cel segueix cremant. Tot un festival cromàtic: taronja violant el malva, rosa seduint el blau, blancs que dissimulen amb el groc...


Avui miro en direcció oposada a on fa uns dies observava una Lluna que avui ni he vist. I és el Sol el que m'observa de matinada.
Però com diu aquella cançó: "cara vent o cara mar un adéu sempre és polar". Tot té una direcció, i per com veig el cel, aquest espectacle segueix la del temps. Imparable i cap endavant. Cap l'endemà, cap a l'avui. La de no aturar-se, la de ser més brillant que la nit. La de viure en direcció els colors i no les ombres, sabent que no podem (no puc) evitar que surti el Sol aquest matí.




Bon dia vida.