Verd contra mel

[...] 

Estaven asseguts un al costat de l'altre però separats per una cadira. Es van mirar i van mirar la cadira que hi havia al mig.
Tothom s'havia aixecat de la taula, no quedava ningú sopant. El centre de la taula era l'únic que quedava intacte, hi havien infinitat de copes trencades i els plats eren buits. Les restes de confeti daurat i els papers de regal estripats donaven una falsa sensació de diversió a la nit.
L'Ian, amb un gest, la va convidar a seure al seu costat, i l'Aroma es va canviar de cadira sense pensar-s'ho. Estaven sols i desarmats. Per primer cop en tres hores, es van relaxar una mica. Van respirar més millor. L’Ian, que tenia el braç damunt del respatller de fusta, quan alleugerit per veure que s’hi asseia amb un mig somriure als llavis, el va posar damunt de les seves espatlles. Amb afecte contingut. Feia masses hores que no veia aquell somriure.

Havien sobreviscut al sopar, s'havien fet costat.  L'Ian li va estrènyer l'espatlla per animar-la sense paraules, paraules que molts cops no calien entre ells dos. Volia fer-la sortir del seu abatiment. La va atreure cap a ell amb delicadesa, es va girar i amb l'altre braç la va abraçar per la cintura, fent-la girar i obligant-la a que el mirés. I per primer cop en dies l’Aroma no li va apartar la mirada.
Ja no estaven davant la taula, ara estaven un davant de l'altre, els seus genolls es tocaven. Ja no tenien a la vista el funeral de cristalls de copes, amb llàgrimes de vi encara humides. Ja no sabien que feien els dels seu voltant, ni quina música sonava, si la barra de còctels estava animada o si hi havia gent fent cua per repetir de trufes xocolatades.
L'Aroma valenta, no es fa desfer de la seva abraçada, al contrari, es va abraçar a ell amb força. Va posar les seves mans entrellaçades darrera el seu coll i va enfonsar la cara en la seva espatlla ocultant les llàgrimes que sense permís començaven a córrer per les galtes. Es sentia però reconfortada com feia mesos que no s’hi sentia. Així que es va deixar anar i va plorar desconsolada mentre la música forta emmascarava els singlots, mentre el braç d’ell la protegia de les llums. L’Ian acariciava la seva esquena consolant-la i ella agraïda li enredava els cabells del clatell amb la mà. El contrast era increïble, les seves mans gelades amb la pell d’ell tan càlida. Es va enretirar una mica per comprovar la seva reacció, però quan el va mirar va veure en els seus ulls verds que no li molestava en absolut.
No deia res, però tampoc calia.

Decidit, la va aixecar i la va fer asseure a la seva falda. Com més a prop estaven més estrenyien l'abraçada. L'Aroma va plorar al seu coll una estona més. Fins que es va anar calmant gràcies a que concentrava la seva atenció en respirar pausadament al coll de l'Ian. Aquella escalfor era tot el que necessitava en aquell moment... 
L'Ian però, va voler més. Amb un gest subtil li va aixecar la barbeta i li va fer un petó als llavis. Fugaç, intens, una pluja de petits ganivets van travessar la seva pell com agulles. Electrificades. Despertant cada cèl·lula del cos, del cervell. No semblava importar que s'estiguessin fent el seu primer petó enmig de tanta gent coneguda, asseguts encara a la taula, amb tot de mirades sorpreses i escandalitzades

Es van separar una mica, i es van quedar mirant. Als ulls, en silenci. Pupil·la amb pupil·la. Mel contra verd. I sobtadament l'Ian no se'n va poder estar i va esclatar a riure mentre li posava bé un ble de cabell i la feia enrogir una mica més. L'Aroma contrariada se'l va mirar indignada, es va remoure a la seva falda i li va espetar:
- Es pot saber què fas?
- Si et sóc sincer no ho sé. No en sóc gaire conscient ara mateix. Suposo que intentar animar-te, abraçar-te, fer-te petons, acariciar-te els cabells, respirar la teva colònia i ara parlar.
- Idiota... El que no deixes és que m'aixequi.
- Ah! També... No, no et deixo marxar, ni que t'aixequis per tornar a asseure deprimida... Quan et puc tenir aquí abraçada. Ho sento, però prefereixo millor això. - i li va fer un altre petó posant  punt i final a la discussió. - Tu no? I tu què fas?
- Tampoc ho sé. Segurament el ridícul, equivocar-me, despentinar-te, arrugar-te la jaqueta i la camisa...
- Mentre no em taquis la jaqueta amb la resta fes el que vulguis....
- Tu i la teva jaqueta...
- És especial! Però a tu te la deixaria posar, si així et puc retenir més estona... La vols?
- Aquí dins? Però si fa calor!
- Cert. Anem al carrer. Així te la podràs posar.
Es van aixecar i travessant tot un vestíbul de mirades indiscretes van sortir al carrer. Es van mirar i sabent que eren l'últim escàndol es van posar a riure.
El vent, la nit  i la temperatura ingrata van fer que l'Aroma no rebutgés la jaqueta de l'Ian, i encara que no quedava gaire bé amb el seu vestit, la va agrair. I sense saber on anaven es van posar a caminar sota la lluna en silenci. Passejant les seves emocions, contenint preguntes, les ganes de donar-se la mà, o tornar a mirar-se als ulls. Fent que el món, per uns segons, girés més poc a poc.

[...]

Escrit original: Novembre del 2010