La prerrogativa del teu temps

El temps que et quedi lliure,  podràs decidir si el malgastes pensant en mi. Dedicant cada minut a un record esquitxat per la meva presència, per les meves carícies.
O intentes avançar oblidant que un dia vas creuar fronteres tancades, que vas destruïr construïnt, i que ara de tot només queden ruïnes i pilars inacabats.
Però com a titular exclusiu del teu temps, tens a efectes pràctics la potestat de no gastar ni un segon a favor del meu record. No vull tornar a ser una ombra maleïda... Ni una musa inspiradora que nomès el ron i la llimona invoquin.
Sóc aliena si aquest és o no el teu patiment. Si la realitat supera la ficció o si ni s'hi assembla.
Però no crec que ho descobreixi mai. Les cendres cobreixen el que un dia va ser un jardí.
No queden res d'aquelles i·lusions florides, s'han pansit totes per inaptitud del jardiner i inclemències del temps.
I no em quedarè a l'espera de la ressolució d'aquesta instància interrogativa.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Mentides piatoses

Fils de llum, tuls de foscor

Custòdia única: la pròpia felicitat