Escrits meus

Hi ha una gran diferència entre el què vols i el què hauries de voler. Entre el què desitges i el què et fa bé. Cegats per una il·lusa convicció podem creure el contrari. Però al final la realitat com una llosa aplastant cau sobre nostre. Entre moltes coses que té el Nadal, així com maques, és el fet que és l'època de l'any en que es demanen més desitjos. L'època en el que implores poder complir els bons propòsits, de creure que un canvi és possible. De demanar allò que l'any anterior no hem aconseguit. El problema és que no sé ben bé a qui li demanem. Suposo que en part a nosaltres mateixos. Però jo cada cop estic més perduda. Perquè realment a qui li vull demanar coses és a tu, ni al Nadal, ni al Tió, ni als Reis, ni al Pare Noel, ni al cel, ni a la bona sort... Ni tant sols al destí.  T'ho vull demanar a tu, perquè ara per ara, el que més desitjo està nomès a les teves mans.  Et demano que no em truquis més de matinada, amb l'excusa d'una festa, et de...

No entenc del tot perquè estic escrivint aquestes línees, nomès sé que mentres ho faig el pols se m'accelera, i tinc una sensació de la buit a la panxa molt desagradable. Però sé que ho he de fer, és una cosa que sé que he de fer. Que avui més que mai necesito un canvi. I tot és començar... Sé que no tinc dret a queixar-me de la meitat de coses que m'han passat aquests últims mesos, que cap dels dos ha tingut la culpa de forma exclusiva. Que sóc responsable de cada una de les decisions que vaig prendre, de forma conscient o no. Però has d'entendre que això m'ha trasbalsat d'una manera que no m'agrada reconèixer. Com et deus imaginar sóc una persona força  analítica i racional. Intento entendre el perquè de totes les coses, ja des de petita, i potser per això he acabat en una carrera científica traïcionant a la meva part més poeta, més artística... Així doncs la pregunta és simple. Per què jo? O... Per què tu? D'acord, de simple no en té res, i potser no...

Se m'escapa el temps de les mans amb una facilitat espantosa. I a més, últimament el temps fa coses extranyes... No em refereixo a que un dia plogui i al altre pogui anar amb maniga curta.  Em refereixo a fenòmens extranys relacionats amb la percepció del temps, el que es medeix en segons, minuts etc. I és extrany perque tot i tenir la sensació absurda de no saber com carai ja som a mitjans de desembre, al dia a dia les hores tenen la capacitat de fer-se eternes.  Com s'enten? És una incongrüent contradicció.... La única solució és aquesta: que el tems es fa elàstic, i com una goma es pot estirar molt per de cop i rápidament escurçar-se violentament.  I entre mig d'aquestes anades i vingudes dels segons i els minuts hi estic jo atrapada.  Asfixiada per la rutina imparable dels dies, que un dia és dilluns i a l'altre ja és divendres. I no ho entenc, perquè em queda tantissim per fer i he fet tant poc. I sembla que el temps sigui aliè al meu patiment i segueixi...

Ho he de reconeixer. Sóc addicta, a moltes coses, però sobretot a dormir. Això està afectant la meva vida, la meva feina, i les meves relacions amb familiars i amics. Sobretot, les hores dormides estan restant temps a fer totes les altres coses que hauria d'estar fent durant les vacances. Hauria de fer tant, i faig tant poc...

Ja sé què dibuixo quan deixo la ment pràcticament en blanc i tinc a la mà un boliígraf, un llàpis o un rotulador... Amb qualsevol cosa que escrigui la mà llisca sobre el paper, dibuixant formes abstractes i lliures. O això era el que creia. Perquè desprès de molt de temps me n'he adonat . Dins del caos format per un traç serpentinejant semi-autòmatic hi ha una lògica. Els dibuixos cada cop s'assemblen més entre sí, i en ells crec que per fi he descobert què dibuixo cada cop que em despisto i em perdo en els meus pensaments. Un paraigües. Sí. Era això el que intentava dir-me el subcosncient. Que em protegís en el seu moment de la tempesta que s'estava preparant, que em protegeixi ara de certes tortures que m'imposo. I encara que el dibuix no sigui molt realista jo sé quin paraigües intento imitar. Un de negre amb el mànec de fusta clara, típic de cavaller, gran, no com aquells que es poden plegar i es fan ridículament petits. Elegant propaganda d'un hotel d'...

Si és cert que emmascarem la veritat com menys mal ens fa... És això  la demostració d'acte de covardia més antic que existeix?  O és potser no per covardia, sinó perquè la visió subjectiva de la qual no podem escapar ens filtra les coses en funció del que som capaços d'assimilar? Lleis d'atracció potser?  Tonteries.  Ens fixem en el que volem i prou. Si estem de bon humor tot ens sembla bé, menys problemàtic del que semblaria en un altre moment menys bo. Perquè si estem de males, tot és irritant, molest i un inconvenient. Així que d'objectius en tenim ben poc. Estem completament subjectes al nostre humor, la nostre visió personal de la qual no podem escapar. I per molt que n'hi hagi que volguin anar de racionals, i creure que són calculadament objectius, no els hi feu cas. Mai serà cert del tot. De la subjectivitat mai podrà escapar ningú. La percepció és tan única i intransferible que mai sabrem fins a quin punt els sentits, la ment o la química ens està engan...

Si un dia havia decidit construir una sala de records, aquell dia volia muntar un prestatge. On posar tots aquells anhels, les il·lusions, els desitjos mai complerts.  Un prestatge de trofeus, però no dels guanyats, sinó dels que no havia arribat a gunayar mai. Que havia perdut abans de tenir-los entre les mans. No seria un prestatge per ensenyar, però potser amb els anys aprendria a estar-ne més orgullosa que dels estants on estaven les medalles sí aconseguides. Es coneixia a si mateixa suficient com per saber que era tot el que podia fer. Que el millor que podia fer era deixar-los oblidats en aquell prestatge i seguir com si res importés. Ser de gel, ser més imparcial amb les decisions que no depenen d'un mateix. Ser menys sentida. Aprendre de la supervivència. Molts cops havia pensat quan perdia en una competició, que aquella era la última a la que s'incrivia. Desprès però l'esperança il·lusa la tornava a animar a intentar-ho de nou. Que aquell cop seria diferent... ...

Si un dia havia decidit construir una sala de records, aquell dia volia muntar un prestatge. On posar tots aquells anhels, les il·lusions, els desitjos mai complerts.  Un prestatge de trofeus, però no dels guanyats, sinó dels que no havia arribat a gunayar mai. Que havia perdut abans de tenir-los entre les mans. No seria un prestatge per ensenyar, però potser amb els anys aprendria a estar-ne més orgullosa que dels estants on estaven les medalles sí aconseguides. Es coneixia a si mateixa suficient com per saber que era tot el que podia fer. Que el millor que podia fer era deixar-los oblidats en aquell prestatge i seguir com si res importés. Ser de gel, ser més imparcial amb les decisions que no depenen d'un mateix. Ser menys sentida. Aprendre de la supervivència. Molts cops havia pensat quan perdia en una competició, que aquella era la última a la que s'incrivia. Desprès però l'esperança il·lusa la tornava a animar a intentar-ho de nou. Que aquell cop seria diferent... ...

Seria la persona més feliç del món si ara mateix, en aquest precís instant, em pogués rendir a la dolça son, a l'abraçada magnetitzada del meu llit. I quedar-me tal qual vestida i amb els peus al coixí del cap, i el cap on haurien d'estar els peus... Sí, del revés, pero dormida. La fatiga acumulada de tot el dia, l'estrés i l'esforç mental esgotat semblen molt més insignificats si em quedo aquí, així, amb els ulls tancats i el llum obert. És absolutament tentador fer-ho... Cada cèl•lula del meu cos sembla que cridi implorant: "Si us plau no et moguis, queda't quieta i rendeix-te " És potencialment addictiu dormir quan no hauries, com les migdiades traïdores, els cops de cap en una classe aborrida o quan ja ha sonat el despertador... Però en canvi aquí estic, pensant en tot, maleïnt les lentilles, els dentistes i les seves recomenacions de rentar-se les dents desprès de cada maleït àpat... Renegant perquè sé que m'he de fer el dinar de demà, sé q...

Avui he tornat passar per aquells carrers on vam passejar, tu i jo, plegats, una nit inolvidable. He passat pel carrer Princesa i alguna cosa s'ha posat en alerta, en tensió, com quan per casualitat o no, les nostres mans es roçaven lleugerament al caminar. He buscat el bar on vam compartir confesions, frustacions, il·lusions i alguna copa. La memòria traicionera no ha volgut col·laborar, però finalment gràcies a la tecnologia moderna l'he pogut situar en un mapa. Amb l'orientació que dóna la intuïció quan persegueixes un record, he buscat i finalment he trobat el bar de "La bona sort". En aquell moment ho vaig interpretar com un auguri esperançador. Avui ho he vist com una amarga irònia. No m'he atevit a entrar, encara que des de fora es veia una mica el pati amb tots aquells coixins i cortines que donaven aquella atmosfera tan càlida. Però no m'ha fet falta. Perquè recordo perfectament des de fora la teva mirada fosca clavada en els meus ulls. Reco...

Igual que el poeta que decide trabajar en un banco, seria posible que yo en el peor de los casos, le hiciera una llave de judo a mi pobre corazón, haciendo que firme llorando esta declaración: Me callo porque es más comódo engañarse, me callo porque ha ganado la razón al corazón. Xabi San Martín

No puc dormir, ni vull dormir. El meu sistema nerviós central encara no s'ha enterat que ja pot disminuir els meus nivells d'adrenalina, noradrenalina, cortisol etc. Que ja no estic al mig d'un servei on he d'estar a cinquanta llocs alhora i no arribo, que el pols s'atura un segon per desprès accelerar quan veig que hi han tres safates enormes de menjar per treure de la cuina i quatre de begudes a la barra per repartir a les taules de la terrassa i de dins la sala... Ha estat nomès una setmana i un parell de dies, però sembla que hagi passat moltíssim més. Ha estat doncs, molt molt intens, i potser no es veurà en la valoració final que han fet de mi els superiors, però m'hi he deixat la pell. I casi que literalment, m'he tallat, punxat, cremat, tinc ferides als peus de les sabates, de tantes hores de peu, de tantes relliscades on els meus recentment adquirits reflexos han evitat més d'una sonada caiguda. Recompte de l'experiència? Molt positiva,...

A costat i costat del camí l'esplanada. Camps verds daurats pels útims rajos del Sol d'estiu onejant suament amb el vent del capvespre. Era tan relaxant la sensació d'infinit al no veure on acabaven aquells camps, cap montanya que fes ombra ni el mar per posar fronteres a la terra. Res. L'esplanada i prou. Amb ella. S'havia perdut feia estona, però no literalment.  S'havia perdut en els seus pensaments. Alhora que passejava aixecant pols amb cada passa, passejava pels seus records i anava trenant amb cordills cada fotografia, cada frase no pronunciada, cada carta mai enviada. A la mà duia  també un estel maldestre fet per ella, amb una mica d'ajuda, però una obra pràcticament pròpia. Canyes de blat formant l'esquelet i una roba estampada tensada preparada per fer volar ben amunt l'estel. La cua tenia llacets de colors i li va lligar els cordills amb les fotografies i els papers que en silenci duien gravades paraules que volien ser cridades. Quan v...

Me he perdido tantas veces que al final, decidí, decidí no buscarme más. Lídia Guevara  

Vull un gerani per la meva terrassa, no hi tinc plantes per la meva absurda por als insectes, però he canviat d'opinió. Durant dos anys he estat sense ni tan sols treure el nas a la terrassa del meu pis de lloguer. La trobava massa lluminosa en comparació a la meva fosca habitació. Sempre estava plena de pols, restes de fang plogut del cel i tenia aquella inclinació cap al precipici de la gravetat clarament preocupant. Abans, de fet, tenia vertigen. I era seriós el problema. No podia mirar cap avall des de certa altura sense marejar-me... I no parlo d'altures de gratacels, parlo d'un primer pis per exemple... No ajuda doncs que la terrassa sigui d'un sisè i que a mésel terra estigui inclinat. I si li sumem que la barana estava (i està) rovellada i trencada... No em sentia gaire temptada de posar a prova tantes i tantes coses. Així que d'alguna forma la terrassa i jo ens ignoràvem mutuament. Però des de fa un temps que ja no tinc por a les altures. Tampoc a enf...

La lluna i jo estem tenint una conversa. Una conversa de silencis, però una conversa. Com més amunt puja el camí més llunyana sembla ella. I des de tan amunt sembla que em miri i digui: "Jo tinc tot el temps del món, ets tu la que vols pujar al cim abans que trenqui l'alba..." I té raó la punyetera...  Panteixant avanço una mica, i el camí per art de màgia encara s'enfila més amunt, me la miro i en silenci li pregunto: "És una broma?" Però tampoc respon, em segueix il·luminant i prou.  No sé com m'he deixat enredar per fer aquesta caminata, pensava que seria un passeig amb llanternes fins arribar a un descampat, seure i contemplar la promesa pluja d'estels. Ningú s'havia molestat en comentar que seria una escalada a un cim, ni que hi havia cap pujada.... Res. No vaig ni amb el calçat adequat, ni  amb la roba més escaient. Per no portar, no duc ni mitjons! Encara sort que m'he il·luminat i he agafat aigua... Porto més d'u...

Va acariciar un segon més la fredor metàl·lica de les claus. Sentint la tibia fusta de la porta contra el front. Amb els ulls tancats va resseguir la forma del clauer. Podia descriure a la perfecció la forma que tenia, el material i els colors. Un petit taxi groc i negre de la gran ciutat de Nova York. El llum del replà s'havia tancat feia estona i no s'havia molestat a moure's i tornar-lo a engegar. Va seguir dempeus, devant la porta. Amb les claus a la mà però sense obrir encara la porta. Acumulant forces per afrontar a tot allò que podia trobar al deixar enrera l'estora que posava, en aquell moment  massa irònicament: "Benvinguts". Finalment es va decidir, va posar la clau al pany, va respirar a fons i la va fer girar en una volta completa. 

Feia molts dies que no sabia res d'ella. Si es parava a calcular, podria dir la xifra exacte...  Vint-i-quatre dies? Això era gairabé... Un mes? No encara no, era arrodonir molt a l'alça. I encara que les matemàtiques no eren la seva especialitat sabia que cometia un error... Així doncs ho va deixar en que feia molts dies que en sabia res, bé no era del tot cert. Hi havia aquell dia, que li havia preguntat si volia anar a dinar. Dinar que lògicament no havien compartit. Ella sempre tenia excuses indiscutibles. Aquell dia en concret s'havia deixat el mòbil a casa. Per molt que les poses en dubte, mai tenia arguments per questionar-li. Total... Segur que tampoc li contestaria el missatge. Però igualment seguia contant els dies sense adonar-se. Els dies que feia que no la veia, que no es posava nerviós per la seva mirada, la seva presència . Molts dies que no es sobresaltava quan veient-la li venien imatges al cap. Imatges que intentava borrar però continuaven donant mals ...

Dame razones para amarte en silencio e ilusiones para odiarte a los gritos. Una vez por semana Lucas Masciano

I llavors va decidir construir una sala, on guardar aquells records preuats que no la deixaven avançar, poder oblidar i dormir amb tranquilitat. No volia esborra'ls, no els podia perdre, no volia que desapareguèssin però tampoc podia viure si els seguia tenint a cada moment a la seva ment. Així que els va congelar en boles de cristall, on la neu màgicament s'acumularia. Els deixaria atrapats en el vidre, i si algun cop la nostalgia la torturava nomès caldria que saccegés la bola i la neu al caure brillaria il·luminant els records desterrats. Llavors va pensar que necesitarien alguna base o suport per aguantar-se als prestatges sense que la gravetat fes que es precipitessin al buit. Va imaginar per cada record el paissatge que havia estat testimoni de cada un d'ells i en fusta el va tallar. Desprès amb pintures, grans dosis de paciència i esforç els va colorejar. Amb gotes daurades va pintar els detalls més preuats, i amb roba de vellut va folrrar les bases de cada una. ...