El temps que s'escapa

Se m'escapa el temps de les mans amb una facilitat espantosa. I a més, últimament el temps fa coses extranyes... No em refereixo a que un dia plogui i al altre pogui anar amb maniga curta. 

Em refereixo a fenòmens extranys relacionats amb la percepció del temps, el que es medeix en segons, minuts etc. I és extrany perque tot i tenir la sensació absurda de no saber com carai ja som a mitjans de desembre, al dia a dia les hores tenen la capacitat de fer-se eternes. 

Com s'enten? És una incongrüent contradicció.... La única solució és aquesta: que el tems es fa elàstic, i com una goma es pot estirar molt per de cop i rápidament escurçar-se violentament. 

I entre mig d'aquestes anades i vingudes dels segons i els minuts hi estic jo atrapada. 

Asfixiada per la rutina imparable dels dies, que un dia és dilluns i a l'altre ja és divendres. I no ho entenc, perquè em queda tantissim per fer i he fet tant poc. I sembla que el temps sigui aliè al meu patiment i segueixi empenyat en continuar endevant arrossegant tot el que troba pel camí, com un tsunami del que ningú ni res pot escapar.

Aquesta sensació és el que comunment i àmpliament és anomenada estrés. I té molt a veure amb la incertesa i l'angoixa que aquesta provoca. Quan ens trobem en una situació en la que haurem de prendre decisions molt ràpid o hem de demostrar molt en molt temps per rumiar, el nostre cos s'aferra al instint més primitiu. Ja que evolutivament és el que ha permès la supervivència al llarg dels milenis. 

Ara però, no ens trobem davant un perill mortal, pero dins nostre s'activen els mateixos sistemes d'alerta. I quan aquests nivells d'alerta es prollonguen en el temps en excès el sistema perd la seva pròpia capacitat de reacció. I en lloc de ser més efectius més ràpids en les  respostes, ens tornem més improductius, menys capacitats per a res. Amb el perill de que això es converteixi en un bucle autodestructiu, fins  que arribi el colapse.

Segurament aquesta sensació de no tenir control sobre el temps, i la paradoxa que les setmanes es succeixin amb massa facilitat i en canvi les hores lentament, tingui a veure amb el poc que gaudim realment del temps. El poc que descansem i com ens angoixa no arribar a les fites que ens marquem. 

Viure ( o conviure ) amb la incertesa no és fàcil. Hi ha persones que ho porten millors que d'altres. Jo sóc del grup que ho porta pitjor. No em sé deixar endur pel corrent d'un riu sense tenir la certesa de saber on acabarà. Ni em sé conformar amb la incognita de saber si acabarà en algun lloc. I no soporto no saber si en podré sortir. 

Segurament si aprengués a que no m'inportessin tant els possibles fracasos seria una mica més feliç. Segurament si no m'inportes no poder saber com acabaren les històries de les que sóc a vegades protagonista, a vegades espectadora, a vegades actriu de repartiment seria una mica feliç.
Segurament si pogués viure més el moment i no pensar tan en el futur o el passat seria una mica més feliç.
 Jo voldria ser la guionista de tot el que passa al meu voltant, però molts cops ni així tindria tot el poder de decisió i per tant no existiria incertesa alguna, perquè encara que el guió digui el que està a punt de passar, amb un crit el director ho pot fer canviar tot a la seva voluble voluntat. Cosa totalment absurda per altre banda, ho reconec. Perquè ningú dirigeix les nostres vides, no ens enganyem, no puc reclamar-li a ningú el passat, o preguntar pel futur...

Potser és millor així, que res estigui determinat, valorar les sorpreses, no esperar res de ningú. Simplement deixar-se endur pel corrent, però intentant cada dia en algun moment gaudir una mica, desconectar la ment ni que sigui una hora. I permetre que els nivells d'ansietat del nostre organisme disminueixin, assegurant a la llarga evitar el temut colapse.