Una carta que mai s'enviarà

No entenc del tot perquè estic escrivint aquestes línees, nomès sé que mentres ho faig el pols se m'accelera, i tinc una sensació de la buit a la panxa molt desagradable.
Però sé que ho he de fer, és una cosa que sé que he de fer. Que avui més que mai necesito un canvi. I tot és començar...
Sé que no tinc dret a queixar-me de la meitat de coses que m'han passat aquests últims mesos, que cap dels dos ha tingut la culpa de forma exclusiva. Que sóc responsable de cada una de les decisions que vaig prendre, de forma conscient o no. Però has d'entendre que això m'ha trasbalsat d'una manera que no m'agrada reconèixer. Com et deus imaginar sóc una persona força  analítica i racional. Intento entendre el perquè de totes les coses, ja des de petita, i potser per això he acabat en una carrera científica traïcionant a la meva part més poeta, més artística...
Així doncs la pregunta és simple. Per què jo? O... Per què tu?
D'acord, de simple no en té res, i potser no m'ho podràs respondre mai, i trobis absurd que ni tan sols jo  m´ho plantegi. Però necessito entendre, no em sé creure les coses i prou. No sóc persona de fer actes de fe, sinó de qüestionar. Així que si em permets per una vegada a la teva vida, deixa que et qüestioni. Tot.
Perquè sí realment això és un punt i final, abans d'escriure'l necessito entendre'l.

Quan dos persones xoquen d'una manera tan abrupta les conseqüències de la col·lisió són força imprevisibles. Aquí una part de mi sabia que acabaria malament, però una altre estava tan il·lusionada, feliç desprès de molts mesos al pou, que es va llançar a una piscina sense aigua. Molt bé, d'acord. Un gran error. Suposo que per tu sóc això un dels teus pitjors errors de la teva vida, em dol que sigui així, però sé que no puc fer res per canviar-ho, perquè ets tu qui ha de fer el canvi.
El que passa és que no entenc que estan tant bé com em vas explicar per missatge (desprès de dos mesos sense saber res absolutament de tu, i que l'últim cop que ens haviem vist marxàves de casa meva a les 4 de la matinada....) tinguis tants recels de quedar amb mi...
Vas ser tu qui va dir que volies ser amics, perquè ho deixes a la meves mans si nó ets capaç de complir-ho? I bé, ja t'ho he dit mil cops, podria haver complicat molt més la teva vida, i en canvi sempre he respectat que les teves decisions estaven per sobre del que jo volia, injust? Sí.
Per tant no entenc a que carai ve tanta por per veure'm o parlar... I realment el que em fa pensar tot plegat és que bé no estàs, però que o no ho vols reconèixer o no vols que ho sapigui. Em preocupes, perquè jo he estat a punt de fer el que estàs fent tu ara, seguir per inercia estant "bé". I de debó encara que me l'hagi fotut de lloros amb el primer que em trobo desprès d'una ruptura molt difícil, em sento molt més viva ara que els tres anys abans.
Si tu em dius i és de debò que estàs completament feliç jo m'allunyo per complet, tu fas la teva i jo la meva. I jo que me n'alegro per tu sincerament.
Però si tens una relació d'estricta cordialitat o sents que podries tenir més, em farà molta ràbia que te'n vagis sense donar-me'n i donar-te l'oportunitat de veure on pots arribar de lluny.
Em dol que demostressis que t'importava tan poc, perquè en cap moment em vas explicar les normes d'un joc al que massa bé sabies jugar. En canvi jo, bé... Diguem que resumint vaig suspendre 5/6. En canvi si m'haguessis exposat les condicions des d'un bon principi hagués pogut decidir si ho volia  o no.
Bé, en fi, igualment la meva perspectiva de les coses ha canviat molt en el últim any, quan tot en el que creies es desmorona estàs obligat a replantejar-te l'equació, i quan no la pots resoldre no pots calcular els danys, el sistema s'enfonsa. The end. 
Però és cert que m'ho he hagut de replantejar tot i que veig les coses molt diferents, a per exemple posem, un any. Crec sincerament que la filosofia ha de ser viure el moment al màxim, Carpe diem i tal... Que arrepentir-se de les coses no té molt de sentit a  no sé que trobis la manera de viatjar en l'espai - temps. Que passar-me tot l'estiu dedicant la meitat del temps a odiar-te i a l'altre meitat a odiar-me a mi, no ha estat el més útil que he fet mai. No trec res d'enfadar-me amb tu, ni retreure'm coses. Perquè sé que igualment tot el passat m'ha fet sentir realment viva i m'ha fet veure que la vida pot ser molt intensa, m'has ensenyat a no confiar en les apariencies ni les paraules que es diuen amb una copa a la mà, que les relacions no han de ser tan complicades, i que sobreviure o anar tirant no és el mateix que viure.
I ei, que em seguirà fent ràbia perquè sóc una persona que em costa connectar de veritat amb la gent i m'agradaria haver tingut o tenir la oportunitat de coneixa't més, perquè com dic no em passa gaire sovint. Però... No es pot perdre allò que mai ha sigut teu, així que...
El resum seria que de debò m'agradaria ser amiga teva, i que no es quedi en el nom, que es converteixi en cafès de debò, quedades i converses. Que si em puc creure que estàs feliç de debò i segur al 100% , no insisteixo més en res i et dono com fins ara el teu espai. I que m'agradaria que si vols alguna cosa diferent a les anteriorment esmentades que tinguis el valor de dir-ho ara i aquí, no d'aquí tres mesos, o callar-t'ho per sempre.