Carta de desitjos de Nadal

Hi ha una gran diferència entre el què vols i el què hauries de voler. Entre el què desitges i el què et fa bé. Cegats per una il·lusa convicció podem creure el contrari. Però al final la realitat com una llosa aplastant cau sobre nostre.
Entre moltes coses que té el Nadal, així com maques, és el fet que és l'època de l'any en que es demanen més desitjos. L'època en el que implores poder complir els bons propòsits, de creure que un canvi és possible. De demanar allò que l'any anterior no hem aconseguit. El problema és que no sé ben bé a qui li demanem. Suposo que en part a nosaltres mateixos. Però jo cada cop estic més perduda. Perquè realment a qui li vull demanar coses és a tu, ni al Nadal, ni al Tió, ni als Reis, ni al Pare Noel, ni al cel, ni a la bona sort... Ni tant sols al destí.
 T'ho vull demanar a tu, perquè ara per ara, el que més desitjo està nomès a les teves mans. 

Et demano que no em truquis més de matinada, amb l'excusa d'una festa, et demano que no em parlis més tard de les dotze de la nit buscant-me. Perquè cada cop que ho fas, sento la teva amargor, sento que nomès creus que ets capaç de fer actes així quan tens l'excusa de l'alcohol per fer-ho. Si em vols trobar no em truquis, no m'escriguis. Vine directament. Saps on sóc. Ho saps perfectament.
Et demano que no ignoris els meus missatges quan la llum és diürna, et demano que no fingeixis que no ens coneixem més enllà de la cordialitat. Perquè cada cop que ho fas, insultes els records que tinc més preuats de tu i de mi. Els desprecies sense adonar-te. 
No sé quants cops hem tingut ja la conversa definitiva, la que ens havia de servir per respirar millor, i alleugerir consciències... Espero que a tu et siguin útils, perquè respecte a mi, nomès m'enfonsen en la miseria els dies següents.
Ja no es tracta de les contradiccions, ni de ser incongrüent, ni d'hipocresia, ni d'egoismes. Es tracta que a poc a poc ens ho estem carregant tot, quan ho podriem haver tingut tot. Quan ni tan sols vam donar l'oportunitat de que comencés res.  No sé com actuar ja.  És simplement que no sé com fer-te veure que m'importes molt més del que hauries, i que cada pas que donés en la direcció contrària, a part de fer-se tot més difícil, jo em sento més perduda.

Per això et demano que miris per tu, què et fa bé i que no. Que decideixis ser feliç de debó, que et deixis de torturar per cada cosa que voldries i no tens.  Si de debó la vols aconseguir no hi hauran peròs que valguin. Ni excuses que t'aturin. 
Suposo que realment el que passa és que clar no tens res, però enlloc d'intentar parlar amb mi de matinada, em sentiria menys utilitzada si m'ho proposesis a mitja tarda. Quan realment saps que no et puc dir que no. Que cada cop que m'obligo a ignorar un missatge teu, una part de mi plora impotent. 
Ja no sé que penses de mi, ni com estàs, ni on vols anar. Però si estàs perdut recorda que jo porto molt de temps perduda; i que si volguessis ens podriem trobar junts. Que els termes sempre es poden negociar, que podriem mirar de ser realment racionals, que tot té un centre al mig. Un equilibri.
Encara que no seria del tot sincera. Suposo que realment de tots els desitjos que demanaria aquest Nadal, si nomès pogués demanar un que es complís, demanaria el mateix que porto anhelant des de la primavera passada...

      So please just fall in love with me this Christmas. 
Kiss me in this cold December night.