El prestatge del trofeus perduts
Si un dia havia decidit construir una sala de records, aquell dia volia muntar un prestatge. On posar tots aquells anhels, les il·lusions, els desitjos mai complerts.
Un prestatge de trofeus, però no dels guanyats, sinó dels que no havia arribat a gunayar mai. Que havia perdut abans de tenir-los entre les mans. No seria un prestatge per ensenyar, però potser amb els anys aprendria a estar-ne més orgullosa que dels estants on estaven les medalles sí aconseguides.
Es coneixia a si mateixa suficient com per saber que era tot el que podia fer. Que el millor que podia fer era deixar-los oblidats en aquell prestatge i seguir com si res importés. Ser de gel, ser més imparcial amb les decisions que no depenen d'un mateix. Ser menys sentida. Aprendre de la supervivència.
Molts cops havia pensat quan perdia en una competició, que aquella era la última a la que s'incrivia. Desprès però l'esperança il·lusa la tornava a animar a intentar-ho de nou. Que aquell cop seria diferent... Fins que al final, a la meta veia que l'avançaven i per tant tot l'esforç era en va.
Mai havien estat el seu fort els esports, més aviat eren una de les seves majors inhabilitats. Però l'esperit competitiu i de superació no és una exclusiva de l'esport, així que se'ns tornem'hi...
I bé, desprès de la derrota nomès li quedava instal·lar-se darrera el seu millor temps. Sabia que no s'hauria de queixar, que sempre hi havia premi de consol·lació: el seu ser, els records i alguna cançó. Que podria omplir copes d'històries i més records.
No sabia que feien els guanyadors per oblidar la resta de participants, ni d'aquella noia que casi ho aconsegueix. Però si eren sincers sabien que els hi tremolaven a tots les mans quan la sentien parlar... Encara que ella tingués la ironia de tornar a enriure's dels finals on els bons acaben malament.
El problema és que sense els participants i els jutges de cada competició li era impossible tornar al lloc on havia la meta de sortida, a recuperar aquell esperit d'absoluta il·lusió pensant en la recompensa, i cada derrota li destroçava una mica la minvada addicció als esports de risc.
Però com en tots els jocs establerts, coneixia les normes. Prohibit preguntar. Prohibit recordar.
Sabia que mal no els hi podia desitjar, ni a jutges ni a aquells que duen la medalla d'or.
Nomès potser, demanar-lis que es cuidessin de que l'or entrés en contacte amb el mercuri, que es cuidessin ells... Perquè ella, ella estaria bé de totes les formes. No era de vidre, ni de sucre, havia soportat moltes derrotes i seguia ben viva. Una més no alterava les mitjanes aritmètiques.
Es cobria una mica amb les mans els ulls per evitar que la llum que es reflexava en tots aquells trofeus mai guanyats no cremés la seva retina, i augmentés la debilitat dels seus ulls, alhora que els col·locava de puntetes en el prestatge.
Des de baix es veien més majestuosos del que realment eren. La prespectiva és extranya i diu mentides.
Encara que no pot negar el pas dels dies, ni evitar que la pols s'acumuli en el mateix prestatge, i converteixi tots aquells trofeus perduts en simple quincalla.
Un prestatge de trofeus, però no dels guanyats, sinó dels que no havia arribat a gunayar mai. Que havia perdut abans de tenir-los entre les mans. No seria un prestatge per ensenyar, però potser amb els anys aprendria a estar-ne més orgullosa que dels estants on estaven les medalles sí aconseguides.
Es coneixia a si mateixa suficient com per saber que era tot el que podia fer. Que el millor que podia fer era deixar-los oblidats en aquell prestatge i seguir com si res importés. Ser de gel, ser més imparcial amb les decisions que no depenen d'un mateix. Ser menys sentida. Aprendre de la supervivència.
Molts cops havia pensat quan perdia en una competició, que aquella era la última a la que s'incrivia. Desprès però l'esperança il·lusa la tornava a animar a intentar-ho de nou. Que aquell cop seria diferent... Fins que al final, a la meta veia que l'avançaven i per tant tot l'esforç era en va.
Mai havien estat el seu fort els esports, més aviat eren una de les seves majors inhabilitats. Però l'esperit competitiu i de superació no és una exclusiva de l'esport, així que se'ns tornem'hi...
I bé, desprès de la derrota nomès li quedava instal·lar-se darrera el seu millor temps. Sabia que no s'hauria de queixar, que sempre hi havia premi de consol·lació: el seu ser, els records i alguna cançó. Que podria omplir copes d'històries i més records.
No sabia que feien els guanyadors per oblidar la resta de participants, ni d'aquella noia que casi ho aconsegueix. Però si eren sincers sabien que els hi tremolaven a tots les mans quan la sentien parlar... Encara que ella tingués la ironia de tornar a enriure's dels finals on els bons acaben malament.
El problema és que sense els participants i els jutges de cada competició li era impossible tornar al lloc on havia la meta de sortida, a recuperar aquell esperit d'absoluta il·lusió pensant en la recompensa, i cada derrota li destroçava una mica la minvada addicció als esports de risc.
Però com en tots els jocs establerts, coneixia les normes. Prohibit preguntar. Prohibit recordar.
Sabia que mal no els hi podia desitjar, ni a jutges ni a aquells que duen la medalla d'or.
Nomès potser, demanar-lis que es cuidessin de que l'or entrés en contacte amb el mercuri, que es cuidessin ells... Perquè ella, ella estaria bé de totes les formes. No era de vidre, ni de sucre, havia soportat moltes derrotes i seguia ben viva. Una més no alterava les mitjanes aritmètiques.
Es cobria una mica amb les mans els ulls per evitar que la llum que es reflexava en tots aquells trofeus mai guanyats no cremés la seva retina, i augmentés la debilitat dels seus ulls, alhora que els col·locava de puntetes en el prestatge.
Des de baix es veien més majestuosos del que realment eren. La prespectiva és extranya i diu mentides.
Encara que no pot negar el pas dels dies, ni evitar que la pols s'acumuli en el mateix prestatge, i converteixi tots aquells trofeus perduts en simple quincalla.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada