La Plana de Lleida

A costat i costat del camí l'esplanada. Camps verds daurats pels útims rajos del Sol d'estiu onejant suament amb el vent del capvespre. Era tan relaxant la sensació d'infinit al no veure on acabaven aquells camps, cap montanya que fes ombra ni el mar per posar fronteres a la terra. Res. L'esplanada i prou. Amb ella. S'havia perdut feia estona, però no literalment.  S'havia perdut en els seus pensaments. Alhora que passejava aixecant pols amb cada passa, passejava pels seus records i anava trenant amb cordills cada fotografia, cada frase no pronunciada, cada carta mai enviada.
A la mà duia  també un estel maldestre fet per ella, amb una mica d'ajuda, però una obra pràcticament pròpia. Canyes de blat formant l'esquelet i una roba estampada tensada preparada per fer volar ben amunt l'estel. La cua tenia llacets de colors i li va lligar els cordills amb les fotografies i els papers que en silenci duien gravades paraules que volien ser cridades.

Quan va acabar va aixecar la vista cap al cel, que encara blau tenia un cert color rogenc, anunciant pluja o vent per al dia següent. Amb paciència va esperar una ràfaga de vent potent. Fins que se li va presentar l'oportunitat i el va llançar amb força cap amunt. Semblava que tant ràpid com havia pujat es precipitava avall, però a l'últim moment una brisa trapella el va rescatar i se'l va endur un altre cop fins que va tensar la corda que encara retenia ella a les mans.

Emocionada va riure i va arrancar a còrrer per no quartar les possibilitats de vol de l'estel. Havia estat capaç de fer-lo enlairar. El vent era capritxós i canviava de direcció amb relativa facilitat. Aviat però, va ser capaç de dominar l'estel i li va semblar una imatge digne de captura, ni que fos per la seva retina de la memòria. Ni que fos nomès un segon.
 Per molt que passessin de llarg els minuts la realitat no canviava, sabia que no era fàcil acceptar-ho...
El desafiament més gran no era fer-lo volar sinó ser capaç de deixar-lo anar. Que el vent li arranqués de les mans l'estel, els records i les paraules enverinades. Sabia que no el podia retenir més, era millor deixar-lo volar lluny, girar-se i no mirar enrera. No tenir por de si al dia següent plovia o hi havia tempesta. I mantenir l'esperança que els vents i les brises el duguessin a alguna platja del cel on veus la vida passar i els records no fan mai plorar, nomès venen molt a poc a poc i desprès se'n van com les ones del mar.