Vins i tapes
No puc dormir, ni vull dormir. El meu sistema nerviós central encara no s'ha enterat que ja pot disminuir els meus nivells d'adrenalina, noradrenalina, cortisol etc. Que ja no estic al mig d'un servei on he d'estar a cinquanta llocs alhora i no arribo, que el pols s'atura un segon per desprès accelerar quan veig que hi han tres safates enormes de menjar per treure de la cuina i quatre de begudes a la barra per repartir a les taules de la terrassa i de dins la sala...
Ha estat nomès una setmana i un parell de dies, però sembla que hagi passat moltíssim més.
Ha estat doncs, molt molt intens, i potser no es veurà en la valoració final que han fet de mi els superiors, però m'hi he deixat la pell. I casi que literalment, m'he tallat, punxat, cremat, tinc ferides als peus de les sabates, de tantes hores de peu, de tantes relliscades on els meus recentment adquirits reflexos han evitat més d'una sonada caiguda.
Recompte de l'experiència? Molt positiva, bé, sincerament m'ha encantat.
Sospitava que era una addicta a l'adrenalina, i ara ho he comprovat. Ho he sospitat tot l'any treballant a l'academia de repàs, sobretot en època d'exàmens i intensius. No necesito pujar a les atraccions per sentir aquesta sensació. Millor dona'm moltes coses a fer alhora que no pogui parar, que em falti el temps per beure aigua, casi per respirar. Que suar la gota sigui una cosa tant normal que al final ni et molesti, que no faci mania res, ni restes de menjar ni barreges de salses amb begudes. (Clar que desprès d'haver fet parasitologia o microbiologia poc em podia fer fàstic ja...)
Però a més m'ha tocat a la Mediterrània, en un restaurant de vins i tapes... Més no ho podien haver encertat... Cada plat que treia em feia babejar... Amant com sóc de les tapes en general. Tota les esfera que es respira és intensa, la cuina petita, la barra estreta, les taules pesades de fusta massisa... Els vinils amb fotogràfies de vinyes. Molt molt del meu estil.
També me'n duc, a part de la experiència, el plaer d'haver conegut gent fantàstica, de tots els caràcters, especials i divertits, únics diria jo.
I un llistat de coses gairabé infinites que après en una setmana Des de portar set copes en una mà, a "repassar" coberts, portar safates amb una mà amb gots i plats, contar i "fer" propines, a fer cafès de manera "professional". Un idioma gairabé desconegut per mi amb paraules com: rang, remontar, lito o pasaplatos. A descarregar comandes a la càmera frigorífica, montar postres de músic, servir carajillos i combinats... I el més icònic, apendre a obrir ampolles de vi! De ser una inútil total a gairabé fer-ho amb els ulls tancats... Com podrè fardar en els sopar a partir d'ara...
No ho sé, però tambe he après el valor de la humilitat, de veure que tenir casi una carrera pot ser molt poc útil al posar-te devant una safata amb copes i ampolles. Que tot és més senzill amb un somriure, fins i tot entendre't amb cuiners francesos, guiris, russos i anglesos i que per sort l'amabilitat encara es valora. Que la gent té molt a ensenyar-te si estàs disposat a apendre. I jo ho he aprofitat al màxim, m'he empapat com una esponja i ser que ho trobaré moltissim a faltar... L'olor i les taques de vi, els cafes que amb el meu pols (útil per robar panderetes com deien...) casi no arriben sencers a les taules, les corredisses i l'estrés. Tot.
Treure'm avui el devantal m'ha costat molt, moltíssim. Però sé que no he marxat amb les butxaques buides, que estan plenes de tot lo viscut i molts taps de vi...
Ha estat nomès una setmana i un parell de dies, però sembla que hagi passat moltíssim més.
Ha estat doncs, molt molt intens, i potser no es veurà en la valoració final que han fet de mi els superiors, però m'hi he deixat la pell. I casi que literalment, m'he tallat, punxat, cremat, tinc ferides als peus de les sabates, de tantes hores de peu, de tantes relliscades on els meus recentment adquirits reflexos han evitat més d'una sonada caiguda.
Recompte de l'experiència? Molt positiva, bé, sincerament m'ha encantat.
Sospitava que era una addicta a l'adrenalina, i ara ho he comprovat. Ho he sospitat tot l'any treballant a l'academia de repàs, sobretot en època d'exàmens i intensius. No necesito pujar a les atraccions per sentir aquesta sensació. Millor dona'm moltes coses a fer alhora que no pogui parar, que em falti el temps per beure aigua, casi per respirar. Que suar la gota sigui una cosa tant normal que al final ni et molesti, que no faci mania res, ni restes de menjar ni barreges de salses amb begudes. (Clar que desprès d'haver fet parasitologia o microbiologia poc em podia fer fàstic ja...)
Però a més m'ha tocat a la Mediterrània, en un restaurant de vins i tapes... Més no ho podien haver encertat... Cada plat que treia em feia babejar... Amant com sóc de les tapes en general. Tota les esfera que es respira és intensa, la cuina petita, la barra estreta, les taules pesades de fusta massisa... Els vinils amb fotogràfies de vinyes. Molt molt del meu estil.
També me'n duc, a part de la experiència, el plaer d'haver conegut gent fantàstica, de tots els caràcters, especials i divertits, únics diria jo.
I un llistat de coses gairabé infinites que après en una setmana Des de portar set copes en una mà, a "repassar" coberts, portar safates amb una mà amb gots i plats, contar i "fer" propines, a fer cafès de manera "professional". Un idioma gairabé desconegut per mi amb paraules com: rang, remontar, lito o pasaplatos. A descarregar comandes a la càmera frigorífica, montar postres de músic, servir carajillos i combinats... I el més icònic, apendre a obrir ampolles de vi! De ser una inútil total a gairabé fer-ho amb els ulls tancats... Com podrè fardar en els sopar a partir d'ara...
No ho sé, però tambe he après el valor de la humilitat, de veure que tenir casi una carrera pot ser molt poc útil al posar-te devant una safata amb copes i ampolles. Que tot és més senzill amb un somriure, fins i tot entendre't amb cuiners francesos, guiris, russos i anglesos i que per sort l'amabilitat encara es valora. Que la gent té molt a ensenyar-te si estàs disposat a apendre. I jo ho he aprofitat al màxim, m'he empapat com una esponja i ser que ho trobaré moltissim a faltar... L'olor i les taques de vi, els cafes que amb el meu pols (útil per robar panderetes com deien...) casi no arriben sencers a les taules, les corredisses i l'estrés. Tot.
Treure'm avui el devantal m'ha costat molt, moltíssim. Però sé que no he marxat amb les butxaques buides, que estan plenes de tot lo viscut i molts taps de vi...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada