Subjectiva objectivitat

Si és cert que emmascarem la veritat com menys mal ens fa... És això  la demostració d'acte de covardia més antic que existeix? 
O és potser no per covardia, sinó perquè la visió subjectiva de la qual no podem escapar ens filtra les coses en funció del que som capaços d'assimilar?
Lleis d'atracció potser? 
Tonteries.
 Ens fixem en el que volem i prou. Si estem de bon humor tot ens sembla bé, menys problemàtic del que semblaria en un altre moment menys bo. Perquè si estem de males, tot és irritant, molest i un inconvenient. Així que d'objectius en tenim ben poc. Estem completament subjectes al nostre humor, la nostre visió personal de la qual no podem escapar. I per molt que n'hi hagi que volguin anar de racionals, i creure que són calculadament objectius, no els hi feu cas. Mai serà cert del tot. De la subjectivitat mai podrà escapar ningú. La percepció és tan única i intransferible que mai sabrem fins a quin punt els sentits, la ment o la química ens està enganyant.

Desprès encara justifiquem els nostres propis actes o els dels demès sota convinència. Però per què? 
Perquè ens facin menys mal?
Perquè sentim menys remordiments i  poguem respirar una mica millor?
Però és inútil. Crec que encara que en superfície diguem es que he dormit fins tard perque "ho necesitava"... O no ho ha "pogut" fer millor.... O ell "no volia"... 
Per sota en algun racó entre el subconscient i el calaix on van a parar totes les idees inquietants, s'amaguen les veritats més crues. Les veritables motivacions de cadascú.  
I qui té el valor o les ganes de baixar fins al soterrani per recuperar-les? 
Com bé vaig dir, mirar cap a un altre lloc no soluciona els problemes. Nomes els aplaça. I que pots esperar aplaçant-los? 
No es tracta de solucionar-los. Perquè molts cops o no tenen solucio, o no està a les teves mans.
Seria més útil fer un exercici d'acceptació.  Acceptar que estan alla, ballant amb les realitats que no volem mirar. Que el passat es una cosa que per molt que ens mortifiqui no podrem canviar. Que les decisions que vam prendre en algun moment del passat són les que són. I que ara hem de fer el millor que poguem amb elles. Perquè sinó d'aquí dos setmanes perdràs la son per culpa de la decisió que vas prendre sumada a la poca capacitat de reacció que vas tenir.
Algun dia ja pensaràs si t'hi tornes a trobar com voldràs actuar i que faries diferent.
Encara que suposo que ens conèixem i som conscients que el noranta per cent del que vam fer ho repetiriem. Per tant...
Què queda? Reaccionar. I de tant en tant agafar una punyetera llinterna, baixar al soterrani obrir aquell calaix i enfocarli una mica de llum. Potser descobreixes que nomes hi han un grapat de papallones nocturnes frisant per escapar.