Un paraigües negre
Ja sé què dibuixo quan deixo la ment pràcticament en blanc i tinc a la mà un boliígraf, un llàpis o un rotulador... Amb qualsevol cosa que escrigui la mà llisca sobre el paper, dibuixant formes abstractes i lliures.
O això era el que creia.
Perquè desprès de molt de temps me n'he adonat . Dins del caos format per un traç serpentinejant semi-autòmatic hi ha una lògica.
Els dibuixos cada cop s'assemblen més entre sí, i en ells crec que per fi he descobert què dibuixo cada cop que em despisto i em perdo en els meus pensaments.
Un paraigües.
Sí. Era això el que intentava dir-me el subcosncient. Que em protegís en el seu moment de la tempesta que s'estava preparant, que em protegeixi ara de certes tortures que m'imposo. I encara que el dibuix no sigui molt realista jo sé quin paraigües intento imitar. Un de negre amb el mànec de fusta clara, típic de cavaller, gran, no com aquells que es poden plegar i es fan ridículament petits. Elegant propaganda d'un hotel d'all nivell adquisitiu. Mur-muri. Murmuris són el que sento quan el veig. La meva raó em molesta com un brunzit empipador a l'orella de forma cruel repetint el que ja sé.
Que encara que tot semblés una escena de pel·lícula realment no ho era. Una escena on una parella que s'està coneixent passeja tranquil·lament pels carrers de Barcelona quan es veu sorpresa repentinament per la pluja. Llavors han de córrer a resguardar-se sota els balcons, i com per art de màgia apareix un senyor embaixador de l'amabilitat, i els regala el paraigües que fins aleshores duia ell, dient que ja no el necessita, que viu a la vora d'on són.
I amb l'excusa que a ell li han regalat prèviament, els hi fa entrega d'aquell paraigües negre, obligant-los a compartir-lo, i haver de despedir-se en tan reservat espai, on ho fan inevitablament amb un petó robat als llavis...
Però tal com diu aquest brunzit molest dins el meu cap, encara que tot sembles l'atrezzo perfecte del tràiler de la pel·lícula més romàntica de la història, en realitat, tot nomès va ser una feliç coincidència. On no hi va haver res genuïnament extraordinari.
Per molt que molts cops senti ganes de rependre l'argument d'aquella pel·lícula juntament amb un bol gegant de crispetes i una bona manta, perquè la veritat sigui dita, el tràiler prometia.
O això era el que creia.
Perquè desprès de molt de temps me n'he adonat . Dins del caos format per un traç serpentinejant semi-autòmatic hi ha una lògica.
Els dibuixos cada cop s'assemblen més entre sí, i en ells crec que per fi he descobert què dibuixo cada cop que em despisto i em perdo en els meus pensaments.
Un paraigües.
Sí. Era això el que intentava dir-me el subcosncient. Que em protegís en el seu moment de la tempesta que s'estava preparant, que em protegeixi ara de certes tortures que m'imposo. I encara que el dibuix no sigui molt realista jo sé quin paraigües intento imitar. Un de negre amb el mànec de fusta clara, típic de cavaller, gran, no com aquells que es poden plegar i es fan ridículament petits. Elegant propaganda d'un hotel d'all nivell adquisitiu. Mur-muri. Murmuris són el que sento quan el veig. La meva raó em molesta com un brunzit empipador a l'orella de forma cruel repetint el que ja sé.
Que encara que tot semblés una escena de pel·lícula realment no ho era. Una escena on una parella que s'està coneixent passeja tranquil·lament pels carrers de Barcelona quan es veu sorpresa repentinament per la pluja. Llavors han de córrer a resguardar-se sota els balcons, i com per art de màgia apareix un senyor embaixador de l'amabilitat, i els regala el paraigües que fins aleshores duia ell, dient que ja no el necessita, que viu a la vora d'on són.
I amb l'excusa que a ell li han regalat prèviament, els hi fa entrega d'aquell paraigües negre, obligant-los a compartir-lo, i haver de despedir-se en tan reservat espai, on ho fan inevitablament amb un petó robat als llavis...
Però tal com diu aquest brunzit molest dins el meu cap, encara que tot sembles l'atrezzo perfecte del tràiler de la pel·lícula més romàntica de la història, en realitat, tot nomès va ser una feliç coincidència. On no hi va haver res genuïnament extraordinari.
Per molt que molts cops senti ganes de rependre l'argument d'aquella pel·lícula juntament amb un bol gegant de crispetes i una bona manta, perquè la veritat sigui dita, el tràiler prometia.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada