La terrassa
Vull un gerani per la meva terrassa, no hi tinc plantes per la meva absurda por als insectes, però he canviat d'opinió.
Durant dos anys he estat sense ni tan sols treure el nas a la terrassa del meu pis de lloguer. La trobava massa lluminosa en comparació a la meva fosca habitació. Sempre estava plena de pols, restes de fang plogut del cel i tenia aquella inclinació cap al precipici de la gravetat clarament preocupant.
Abans, de fet, tenia vertigen. I era seriós el problema. No podia mirar cap avall des de certa altura sense marejar-me... I no parlo d'altures de gratacels, parlo d'un primer pis per exemple... No ajuda doncs que la terrassa sigui d'un sisè i que a mésel terra estigui inclinat. I si li sumem que la barana estava (i està) rovellada i trencada... No em sentia gaire temptada de posar a prova tantes i tantes coses.
Així que d'alguna forma la terrassa i jo ens ignoràvem mutuament.
Però des de fa un temps que ja no tinc por a les altures. Tampoc a enfrontar-me a la sensació de buit, ni a precipitar-me. Alguna matinada m'havia aventurat a sortir fora a la fresca, a veure sortir el sol. A vegades sola, a vegades acompanyada.
Els primers cops normalment eren al arribar desprès d'una nit de gresca. Desprès quansevol excusa era suficient. Fins i tot quedar-me estudiant tota la nit nomès per esperar l'albada.
I desprès la genial idea: traslladar la taula de la cuina, la utilitat de la qual a la mateixa cuina era discutible, a la terrassa.
Això, aquest petit detall ha augmentat la meva qualitat de vida de forma molt més que significativa...
Des de prendre el sol esmorzant en pijama, sopar amb espelmes escoltant la ciutat com s'adorm, gaudir de la fresca dels capvespres d'estiu... Més tard van venir les cadires de fusta rescatades del carrer i les idees per restaurar-les; els fanalets de llum a la barana... Infinites possibilitats i aficions per descobrir, gaudir i fer que cada dia sigui una mica especial.
Fins la meva última idea, la qual ens situa ja en el present. Està clar que per tenir una terrassa com cal ha de tenir... Flors! És obvi, ja ho sé...
Però no pot ser una planta figa-flor i que es mori a la que me n'oblidi de regar-la (com sé que passarà), ni que es congeli en ple hivern, o es panseixi per l'excés de llum solar i contamiació que rebrà... Una lluitadora doncs!
Però tinc el candidat perfecte: el gerani. Tothom sap que decoren els carrers de pobles d'alta munyana com balcons de la costa. És una flor robusta, forta, clàssica, colorejada i mediterràniament perfecte.
Durant dos anys he estat sense ni tan sols treure el nas a la terrassa del meu pis de lloguer. La trobava massa lluminosa en comparació a la meva fosca habitació. Sempre estava plena de pols, restes de fang plogut del cel i tenia aquella inclinació cap al precipici de la gravetat clarament preocupant.
Abans, de fet, tenia vertigen. I era seriós el problema. No podia mirar cap avall des de certa altura sense marejar-me... I no parlo d'altures de gratacels, parlo d'un primer pis per exemple... No ajuda doncs que la terrassa sigui d'un sisè i que a mésel terra estigui inclinat. I si li sumem que la barana estava (i està) rovellada i trencada... No em sentia gaire temptada de posar a prova tantes i tantes coses.
Així que d'alguna forma la terrassa i jo ens ignoràvem mutuament.
Però des de fa un temps que ja no tinc por a les altures. Tampoc a enfrontar-me a la sensació de buit, ni a precipitar-me. Alguna matinada m'havia aventurat a sortir fora a la fresca, a veure sortir el sol. A vegades sola, a vegades acompanyada.
Els primers cops normalment eren al arribar desprès d'una nit de gresca. Desprès quansevol excusa era suficient. Fins i tot quedar-me estudiant tota la nit nomès per esperar l'albada.
I desprès la genial idea: traslladar la taula de la cuina, la utilitat de la qual a la mateixa cuina era discutible, a la terrassa.
Això, aquest petit detall ha augmentat la meva qualitat de vida de forma molt més que significativa...
Des de prendre el sol esmorzant en pijama, sopar amb espelmes escoltant la ciutat com s'adorm, gaudir de la fresca dels capvespres d'estiu... Més tard van venir les cadires de fusta rescatades del carrer i les idees per restaurar-les; els fanalets de llum a la barana... Infinites possibilitats i aficions per descobrir, gaudir i fer que cada dia sigui una mica especial.
Fins la meva última idea, la qual ens situa ja en el present. Està clar que per tenir una terrassa com cal ha de tenir... Flors! És obvi, ja ho sé...
Però no pot ser una planta figa-flor i que es mori a la que me n'oblidi de regar-la (com sé que passarà), ni que es congeli en ple hivern, o es panseixi per l'excés de llum solar i contamiació que rebrà... Una lluitadora doncs!
Però tinc el candidat perfecte: el gerani. Tothom sap que decoren els carrers de pobles d'alta munyana com balcons de la costa. És una flor robusta, forta, clàssica, colorejada i mediterràniament perfecte.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada