Silencis obligats
Feia molts dies que no sabia res d'ella. Si es parava a calcular, podria dir la xifra exacte... Vint-i-quatre dies? Això era gairabé... Un mes?
No encara no, era arrodonir molt a l'alça. I encara que les matemàtiques no eren la seva especialitat sabia que cometia un error...
Així doncs ho va deixar en que feia molts dies que en sabia res, bé no era del tot cert. Hi havia aquell dia, que li havia preguntat si volia anar a dinar. Dinar que lògicament no havien compartit. Ella sempre tenia excuses indiscutibles. Aquell dia en concret s'havia deixat el mòbil a casa.
Per molt que les poses en dubte, mai tenia arguments per questionar-li. Total... Segur que tampoc li contestaria el missatge.
Però igualment seguia contant els dies sense adonar-se. Els dies que feia que no la veia, que no es posava nerviós per la seva mirada, la seva presència . Molts dies que no es sobresaltava quan veient-la li venien imatges al cap. Imatges que intentava borrar però continuaven donant mals de cap. I com odiava aquells mals de cap... Eren un brunzit emprenyador.
Emprenyat. Sí aquella era la paraula. Perquè cada cop que obria l'ordinador per mirar el correu, el Facebook, i les demés coses autòmatiques i insípides que fan la meitat dels habitants d'aquest planeta al obrir l'explorador d'internet; esperava trobar qualsevol cosa. Qualsevol cosa que demostrés que tot allò no nomès el torturava a ell.
I les matinades eren dures. La seva força de voluntat flaquejava i est veia tentat d'enviar-li algun missatge. Potser per no dir-li res, simplement cercionar-se que ella tampoc l'havia oblidat. Alimentar el seu orgull ferit, i preguntar-li pel seu viatge. Sabia que estava fóra, per estudiar Francès. En una ciutat que ni sabia que existia fins que ella li va comentar que marxaria. Pel nom sonava com Carcassone però qui sap... Aquells detalls se li havien escapat.
A vegades creia que havia deixat masses oportunitats per parlar amb ella, hauria d'haver insistit més. Hauria d'haver-se posat més seriós i exigir-li veurela sense peròs, ni excuses.
Tenia masses preguntes per fer-li, moltes peces d'un trencacocles on res encaixava, i la sensació de que a part de l'error colosal que ella havia suposat des del minut zero, tota la resta havia desaparegut tal com havia arribat. Massa ràpid.
Considerava que l'actitud d'ella havia estat sumament egoista, i encara que la sang li bullia quan li assaltaven aquelles idees, desprès igualment estava tentat de preguntar-li un "Ei, què tal? Com va tot?".
També encara que costés confessar-ho havia pensat que el durant el viatge sí que li parlaria o li enviaria una fotografia d'un menjar suculent, d'un bon vi francès, quasevol excusa per fardar una mica i en definitiva parlar amb ell.
Al final, però s'obligava a callar, a acceptar, a aguantar una nit més sense saber d'ella i dormir. Amb tot d'arguments sumament raonables per no fer el contrari, a deixar passar un altre dia, i un altre, i un altre... A acceptar que per ella ell nomès era això, un error per esborrar. I que aquell silenci obligat seria la norma a partir de llavors. L'esperança anava deixant lloc a un bany de realisme amb les primeres notes del despertador al matí.
No encara no, era arrodonir molt a l'alça. I encara que les matemàtiques no eren la seva especialitat sabia que cometia un error...
Així doncs ho va deixar en que feia molts dies que en sabia res, bé no era del tot cert. Hi havia aquell dia, que li havia preguntat si volia anar a dinar. Dinar que lògicament no havien compartit. Ella sempre tenia excuses indiscutibles. Aquell dia en concret s'havia deixat el mòbil a casa.
Per molt que les poses en dubte, mai tenia arguments per questionar-li. Total... Segur que tampoc li contestaria el missatge.
Però igualment seguia contant els dies sense adonar-se. Els dies que feia que no la veia, que no es posava nerviós per la seva mirada, la seva presència . Molts dies que no es sobresaltava quan veient-la li venien imatges al cap. Imatges que intentava borrar però continuaven donant mals de cap. I com odiava aquells mals de cap... Eren un brunzit emprenyador.
Emprenyat. Sí aquella era la paraula. Perquè cada cop que obria l'ordinador per mirar el correu, el Facebook, i les demés coses autòmatiques i insípides que fan la meitat dels habitants d'aquest planeta al obrir l'explorador d'internet; esperava trobar qualsevol cosa. Qualsevol cosa que demostrés que tot allò no nomès el torturava a ell.
I les matinades eren dures. La seva força de voluntat flaquejava i est veia tentat d'enviar-li algun missatge. Potser per no dir-li res, simplement cercionar-se que ella tampoc l'havia oblidat. Alimentar el seu orgull ferit, i preguntar-li pel seu viatge. Sabia que estava fóra, per estudiar Francès. En una ciutat que ni sabia que existia fins que ella li va comentar que marxaria. Pel nom sonava com Carcassone però qui sap... Aquells detalls se li havien escapat.
A vegades creia que havia deixat masses oportunitats per parlar amb ella, hauria d'haver insistit més. Hauria d'haver-se posat més seriós i exigir-li veurela sense peròs, ni excuses.
Tenia masses preguntes per fer-li, moltes peces d'un trencacocles on res encaixava, i la sensació de que a part de l'error colosal que ella havia suposat des del minut zero, tota la resta havia desaparegut tal com havia arribat. Massa ràpid.
Considerava que l'actitud d'ella havia estat sumament egoista, i encara que la sang li bullia quan li assaltaven aquelles idees, desprès igualment estava tentat de preguntar-li un "Ei, què tal? Com va tot?".
També encara que costés confessar-ho havia pensat que el durant el viatge sí que li parlaria o li enviaria una fotografia d'un menjar suculent, d'un bon vi francès, quasevol excusa per fardar una mica i en definitiva parlar amb ell.
Al final, però s'obligava a callar, a acceptar, a aguantar una nit més sense saber d'ella i dormir. Amb tot d'arguments sumament raonables per no fer el contrari, a deixar passar un altre dia, i un altre, i un altre... A acceptar que per ella ell nomès era això, un error per esborrar. I que aquell silenci obligat seria la norma a partir de llavors. L'esperança anava deixant lloc a un bany de realisme amb les primeres notes del despertador al matí.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada