La muntanya, la lluna i jo

La lluna i jo estem tenint una conversa.

Una conversa de silencis, però una conversa. Com més amunt puja el camí més llunyana sembla ella. I des de tan amunt sembla que em miri i digui:

"Jo tinc tot el temps del món, ets tu la que vols pujar al cim abans que trenqui l'alba..."

I té raó la punyetera... 

Panteixant avanço una mica, i el camí per art de màgia encara s'enfila més amunt, me la miro i en silenci li pregunto:

"És una broma?"

Però tampoc respon, em segueix il·luminant i prou. 

No sé com m'he deixat enredar per fer aquesta caminata, pensava que seria un passeig amb llanternes fins arribar a un descampat, seure i contemplar la promesa pluja d'estels. Ningú s'havia molestat en comentar que seria una escalada a un cim, ni que hi havia cap pujada.... Res.

No vaig ni amb el calçat adequat, ni  amb la roba més escaient. Per no portar, no duc ni mitjons! Encara sort que m'he il·luminat i he agafat aigua...

Porto més d'una hora caminant muntanya amunt, i sí, hi ha un camí però de fàcil per mi no en té res. Serà potser que no estic tan en forma com em pensava. Que això d'anar cada dia en bici per la ciutat no compta per a res quan a desnivells es refereix...

Així que aquí estem, la lluna i jo. Ah, sí, i la muntanya és clar. Diria que sóc la última, cosa que no es nou en les excursions. Sento veus més endevant així que sense presa tu, ja arribaré... En realitat qui no sé on para és la meva "millor" amiga que ara per art de màgia ha desaparegut. Això em fa una mica de ràbia, tanta amistat ara on és? Amargada en la depressió que comporta la fatiga penso que en el fons la vida és això. Naixem sols i morim sols, així que no és d'extranyar que el camí també el fem sols...

Però segueixo caminant i passa darrera cada passa cada cop queda menys per la cima. Si no em consolo jo, qui? 

La lluna sembla que s'enrigui fins i tot de la meva llantera, fa una llum tan escassa que és ridícula i tot. Al final em rendeixo i l'apago. Em miro lel paissatge noturn i a la llunyania tots els pobles adormits. Fileres de llums càlides alienes a tot el meu patiment. Però el que és maco de debó és la lluna plena gegant que hi ha avui. Els de Sau no anaven tan mal encaminats a dedicar-li una cançó...

"Sé molt bé que des d'on sóc... Jo no puc arribar a on ets tu..."

 Dins el meu cap canto la meva pròpia versió i mira, sense adonar-me ja s'ha acabat la pujada. Ara ve un tram més pla. Quin descans... 

Penso que potser m'he equivocat abans. Que l'amistat no és compartir cada passa en el camí que fas, que potser és coincidir a l'inici, i trobar-te al final. Saber que estarà a la cima esperant, amb una ampolla d'aigua i el somriure a la cara que et diu: 

"Sabia que ho aconseguiries"

Saber que si la nit es fa fonda i no has arribat a dalt tornarà enrere a buscar-te. Perquè saps que al revés tu també ho faries.

I que el camí el fem sols, però acompanyats. Ens anirem trobant amb gent, alguns saludaran, altres passaran de llarg, altres t'acompanyaran en silenci com la lluna. I alguns xerraran una estona i seguiran el seu camí. 

 Giro a la esquerra i el camí s'enfila engrescat. Trobo un home que s'espera amb un fanal, per indicar als ressegats que la cima està a l'acabar aquesta última pujada. No ho puc eviatar, em venen al cap els versos de Machado:

"Caminante no hay camino, se hace camino al andar"