Escrits meus

Sortia a Fontana del metro, encara amb un regust de culpa per no haver agafat la bici, quan ho he vist. Petites pampallugues estressants i de molts colors m'han apunyalat la retina. Ja han encès les llums de Nadal. He passat per Astúries i he vist la lluita entre la Tardor i el Nadal. Els arbres encara amb les fulles esquitxades de marró, les llums enceses al darrere. He arribat a la cantonada amb Torrent de l'Olla i en mirar cap a baix i veure aquell riu de llums he volgut cridar: "No! Encara no! Espereu!" Però aquella cantonada és terrible per aturar-se, i la riuada de gent se m'ha emportat silenciant els meus pensaments fins a Verdi. No m'ha decebut, tot engalanat, no esperava menys... M'he adonat que no tinc records de Gràcia per Nadal. I és estrany perquè n'he viscut un. Però fent memòria he vist que per aquell temps jo no coneixia ni la plaça Diamant, ni Astúries, ni en prou feines on portava vivint tres mesos. La tardor passada la vaig pass...

L'altre dia em van dir que no es pot anar al llit amb el rellotge posat. Ostres... Jo que no me'l trec ni per dutxar-me... Que me'l vaig comprar submergible capaç de suportar 5 atm de pressió per poder seguir amb ell, encara que em banyé s a la piscina o en una fossa marina... Que he triat la última corretja de color negre per dissimular més temps el desgast i la brutícia que en els colors vius que tant m'estimo és tan fàcil de detectar. A mi. Em retreuen que em vagi al llit amb el rellotge. Però què dius! Si sóc la impuntualitat personificada. Com vols que vagi sense rellotge! I és clar, la pregunta és obvia, de què em serveix llavors? Potser no molt, però cert és que hi intento posar remei des de fa anys... Sóc terrible organitzant el temps. A més, sóc aquella classe de persona impuntual que pateix, desgraciada, que li importa fer tard, que li sap greu. Que arriba tard perquè sempre ha tingut un imprevist, un accident, una dosi de mala sort matinera: se li ha...

Les tres de la tarda, el dia és clar i fa bon temps. El sol es filtra entre els plataners de la Diagonal i m'esquitxa els ulls de llum. Em persegueix mentre jo segueixo pedalejant direcció a la feina. A l'avinguda Sarrià amb la Diagonal hi ha una bústia groga, d'aquelles de tota la vida de "Correos". I de cop freno lleugerament el ritme. Una furgoneta aturada al costat de la bústia. uns homes. La bústia és oberta. Fascinada contemplo l'anatomia interna d'una bústia per primer cop. A dins hi ha un sac de roba ple de cartes. On aniran? Què diran? Seran cartes d'esperances, males notícies, factures, cartes del banc, línies que parlen d'enyorança, propaganda, felicitacions, declaracions amoroses? No ho sé, sé que no ho puc saber, però friso per saber-ho. I el meu cap esclata com un canó de confeti en mil preguntes silencioses. La que més em preocupa és que de cop no sé el nom de l'ofici que fan aquells homes. Són carters? No ben bé, em dic, la...

diferents formes d’atzur envolten el darrer territori diürn del blau a la llum s’hi troben tots els indrets que matisen l’última claror de la foscor l’alba de la nit encela l’aquarel·la del principi d’un dia que s’acaba tots els objectes lluents s’enfosqueixen definitivament i alguns gratacels es converteixen en colossals figures rectangulars només les branques debaten amb els raigs en centenars d’escenaris on s’hi reciten diferents poemes d’horabaixa just un moment abans que el primer cotxe encengui les llums frontals de la celístia urbana                                                         Poema: P. Cowley                                                             ...

Danses cercles màgics amb la ciutat als peus. Oneges  un vestit groc amb permís de les ombres. Espolso la flassada d'instants de colors, de molles de pa. Se'ns ha allargat el dinar. El vespre ens atrapa, ho enreda tot entre fils de llum i tuls de foscor. Sortint de l'encís, miro al meu voltant. Astorat veig que no estem sols: estrelles i curiosos visitants són improvitzats testimonis de la teva dansa alegre, del meu somriure rebel.           Poema: J. San Castell                                                                                     Fotografia: P. Cowley

Mel i eucaliptus, un dia plujós. Els arbres ploren:  l'hivern ha mort. Les primeres fulles fan mal. Hi ha flors més valentes que fa nits que decoren les branques, els records. Núvols i vent, un dia fresc.   El calendari es revela: la primavera ha renascut. Els primers batecs fan mal. Hi ha maneres de seguir que eviten mirar-te els ulls, els iris, les pupil·les.   Em sento més segura,  abella feréstega entre flors.

Amb el temps he après que només hi ha un moment exacte i precís per beure una tassa calenta. Una infusió, un te o un cafè. Només un moment, efímer i volàtil. I fràgil. En el que la temperatura és ideal: no crema però està prou calent per a consolar l'ànima. I si t'esperes massa... Aquell instant perfecte simplement passa de llarg...  Sempre em prenc el te fred.  El cafè en aquella temperatura fastigosament tèbia. M'espero massa. Fins i tot per mullar-me els llavis. Altres simplement, deixo la meitat de la tassa refredar. Potser bec els primers glops i cremen lleugera i deliciosament. Però amb l'objectiu d'allargar aquest plaer senzill, no m'acabo la tassa per evitar que s'acabi l'instant de felicitat amb les últimes gotes. I aquests moments són irrecuperables... Per la por de precipitar-te i cremar-te molts cops corres el risc d'anar perdent tasses per gaudir, perquè no has estat prou valent per acabar-te la tassa d'un sol glop. La vida a veg...

Ja fa setmanes que em van treure els punts. I encara em fan mal. No ho entenc. En portava tres en el dit del cor, a la mà dreta, descobrint així com és de necessària per tot, essent dretana com sóc... Un tall. El vidre i la gravetat s'atrauen de manera perillosa... Una nit de gener després d'una sobretaula massa llarga, em vaig disposar a recollir els plats del sopar. Mostrant el que creia que era intel·ligència vaig apilar tots els plats i gots en una safata per així, amb un sol viatge, dur-ho tot a la cuina. Allà, la vaig deixar sobre el marbre. Per evitar que la pobra safata de plàstic es desfés sense remei als encants de la calor de la vitroceràmica vaig deixar la meitat suspesa sobre les rajoles. Com jo, la safata florejada, no és el primer cop que s'asseu a l'abisme. Ens el mirem  amb fascinació però tampoc ens llancem... En fi, en cert moment vaig agafar quelcom de la safata trencant l'equilibri. L'harmonia. La gravetat estava intuint la victòria. ...

Visc en el caos. Sóc habitant del caos. Fa temps, massa temps, que dormo en una habitació desordenada. I aquest fet sembla preocupar a un percentatge molt petit de mi. Però, a vegades, a l'entrar i contemplar-ho tot veig molt clar que aquest desastre d'habitació, i de vida, no millorarà si jo no hi poso de la meva part. Ha quedat molt lluny el temps en el qual mantenia l'esperança d'un dia despertar amb el do de moure els objectes amb la ment, o que amb un cop de vareta tot surés a l'aire, dibuixés melodies fins aterrar suaument al seu lloc exacte... I no és simple desordre, entropia o caos. No. És una pila de roba per planxar en una cadira que esperen pacientment el seu torn. Són papers i objectes que no llanço però sé que no puc guardar eternament. Són sabates que parlen de passes, de llocs que he caminat i que es neguen a empresonar-se en un trist bagul de plàstic. És una maleta encara oberta de l'últim  viatge que he fet. Són tiretes, benes i alguna...

Ell, mirant-la als ulls va sentenciar: "Si pogués enmarcaria el teu somriure" I ella, va somriure. Amb els llavis  i les galtes roges. Però també amb els ulls. I aquell somriure  era encara més sincer.

No sóc jo,  ni sóc algú altre. Sóc al marge d'un vas de vidre, tremolós, ple d'aigua amenaçant, la gravetat esperant. El pànic s'espandeix i forma onades concèntriques, hipnòtiques... I és inevitable la pèrdua. D'aigua. De mi. Regalimant com llàgrimes  per les parets. Del vas. De la galta.

I com gotes de tinta de colors caient en un vas d'aigua, la imatge s'ha format fugaçment al meu cap. Com les formes capritxoses, imprevisibles i espontànees que forme el te al dissoldre's en llet, la imatge ha aparagut com una aquarela de colors suaus. I ha anat agafant cos, evolucionant, fins que accelerant el ritme dels pedals he atrevassat la imatge com si d'un banc de boira es teactés... I s'ha esfumat. I entre mig, nomes  en trenta segons, tot un futur possible ha nascut, crescut i mort en un carreró a prop del port. I potser en un univers paral·lel, en algun sistema solar molt llunyà, en una altre realitat on les lleis de la física siguin diferents, aquesta visió es compleixi.  Ens he vist. A tu i a mi. Tornant un vespre a casa plegats, deixant les bicicletes aparcadas en un dels fantàstics rebedors de disseny que abunden en aquest carreró tan ideal. Segurament eres un músic de renom, cuidant com sempre més cors dels que pots. Jo no he vist clar que era, per...