El moment del te
Amb el temps he après que només hi ha un moment exacte i precís per beure una tassa calenta. Una infusió, un te o un cafè. Només un moment, efímer i volàtil. I fràgil. En el que la temperatura és ideal: no crema però està prou calent per a consolar l'ànima. I si t'esperes massa... Aquell instant perfecte simplement passa de llarg...
Sempre em prenc el te fred. El cafè en aquella temperatura fastigosament tèbia. M'espero massa. Fins i tot per mullar-me els llavis. Altres simplement, deixo la meitat de la tassa refredar. Potser bec els primers glops i cremen lleugera i deliciosament. Però amb l'objectiu d'allargar aquest plaer senzill, no m'acabo la tassa per evitar que s'acabi l'instant de felicitat amb les últimes gotes. I aquests moments són irrecuperables... Per la por de precipitar-te i cremar-te molts cops corres el risc d'anar perdent tasses per gaudir, perquè no has estat prou valent per acabar-te la tassa d'un sol glop.
La vida a vegades és com una tassa de te, sembla senzilla, delimitada entre porcellana pulida i brillant. Però amaga complexitat. Darrera de les olors més dolces molts cops s'amaguen les amargors més crues. I el gust amarg molts cops té una infinitat de colors que desafien la raó. El te negre resulta ser d'una taronja encés, i una infusió de te blanc és groga. I com les tasses de te, la vida no t'espera. No espera a ningú, menys a tu. No és res personal. Passa i passa. Pots triar aïllar-te de l'acció de "viure" i posar una pausa... Però com el te, la vida té els seus moments únicsque passen de llarg sense remei. No pots viure desitjant que no es refredi el te eternament, ni volent que la vida t'esperi fins que tu creguis que ja estàs preparat. Te l'has de beure. Ja. A la mínima que creguis que no crema. És més, arriscant-te a cremar-te i tot! Perquè vas entenent que viure és arriscar-se. Últimament no espero tant. Crec que el record càlid al pit és millor que la por a cremar-te o que tinguin un final els moments feliços. Aquesta por que molts cops t'impedeix beure i viure.
Sempre em prenc el te fred. El cafè en aquella temperatura fastigosament tèbia. M'espero massa. Fins i tot per mullar-me els llavis. Altres simplement, deixo la meitat de la tassa refredar. Potser bec els primers glops i cremen lleugera i deliciosament. Però amb l'objectiu d'allargar aquest plaer senzill, no m'acabo la tassa per evitar que s'acabi l'instant de felicitat amb les últimes gotes. I aquests moments són irrecuperables... Per la por de precipitar-te i cremar-te molts cops corres el risc d'anar perdent tasses per gaudir, perquè no has estat prou valent per acabar-te la tassa d'un sol glop.
La vida a vegades és com una tassa de te, sembla senzilla, delimitada entre porcellana pulida i brillant. Però amaga complexitat. Darrera de les olors més dolces molts cops s'amaguen les amargors més crues. I el gust amarg molts cops té una infinitat de colors que desafien la raó. El te negre resulta ser d'una taronja encés, i una infusió de te blanc és groga. I com les tasses de te, la vida no t'espera. No espera a ningú, menys a tu. No és res personal. Passa i passa. Pots triar aïllar-te de l'acció de "viure" i posar una pausa... Però com el te, la vida té els seus moments únicsque passen de llarg sense remei. No pots viure desitjant que no es refredi el te eternament, ni volent que la vida t'esperi fins que tu creguis que ja estàs preparat. Te l'has de beure. Ja. A la mínima que creguis que no crema. És més, arriscant-te a cremar-te i tot! Perquè vas entenent que viure és arriscar-se. Últimament no espero tant. Crec que el record càlid al pit és millor que la por a cremar-te o que tinguin un final els moments feliços. Aquesta por que molts cops t'impedeix beure i viure.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada