El saqueig de les bústies
Les tres de la tarda, el dia és clar i fa bon temps. El sol es filtra entre els plataners de la Diagonal i m'esquitxa els ulls de llum. Em persegueix mentre jo segueixo pedalejant direcció a la feina.
A l'avinguda Sarrià amb la Diagonal hi ha una bústia groga, d'aquelles de tota la vida de "Correos". I de cop freno lleugerament el ritme. Una furgoneta aturada al costat de la bústia. uns homes. La bústia és oberta. Fascinada contemplo l'anatomia interna d'una bústia per primer cop. A dins hi ha un sac de roba ple de cartes. On aniran? Què diran? Seran cartes d'esperances, males notícies, factures, cartes del banc, línies que parlen d'enyorança, propaganda, felicitacions, declaracions amoroses?
No ho sé, sé que no ho puc saber, però friso per saber-ho.
I el meu cap esclata com un canó de confeti en mil preguntes silencioses. La que més em preocupa és que de cop no sé el nom de l'ofici que fan aquells homes.
Són carters?
No ben bé, em dic, la meva definició de carter és aquella de ser la persona que et deixa a la bústia de casa les cartes. I en dir carter no ho puc evitar, el meu cervell dibuixa una imatge d'allò més bucòlica. Uns camps, carrers sense asfaltar entre casetes amb flors a les finestres, bústies antigues, un home vestit de blau amb gorra i una cartera plena de cartes. Inclús crec sentir el grinyol metàl·lic de la porteta de la bústia i l'emoció que despertaria aquell so...
Em desvio. Torno a la Barcelona actual. Entenc que el que fan aquells homes (d'ofici amb nom desconegut) és el procés invers, un procés que veig necessari i molt lògic però que mai m'havia plantejat...
És necessari que algú porti les cartes des de la bústia on les has llençat a la bústia destí. És clar. Però hi havia un buit en aquest procés. Tenia clar que a l'oficina de correu les cartes s'ordenen per països, províncies, ciutats, barris, carrers, trams... Però i fins que arriben a l'oficina? Potser en aquest món saturat de tecnologia creia que passava per art de"màgia", com el correu electrònic que pitges enviar i puf! Arriba a la safata d'entrada del destinatari...
I és que encara que jo mateixa utilitzi molt més el correu electrònic que el tradicional, no puc negar aquesta fascinació que em provoca la màgia d'escriure una carta (o postal), enviar-la i esperar que arribi. Quan les notícies ja no són tanta notícia, quan els drames ja no són tant drama, quan les alegries eufòriques ja no són tan eufòriques; però que igualment, puguis com retrocedir en el temps per sentir-les amb la mateixa intensitat com si estiguessin passant... Els amants de la nostàlgia acostumen a ser amants de les cartes...
Segueixo pedalejant, començo a veure facultats. Que ràpid passa el temps dalt de la bici absorta en pensaments! Un dia tindré un accident, i no és pessimisme, és probabilitat. I està demostrat que anar despistada en bicicleta augmenta el risc de patir-ne. Esperem però, que els reflexos adquirits en anys de bicicleta urbana em salvin de ser la protagonista d'una carta que porti males notícies.
A l'avinguda Sarrià amb la Diagonal hi ha una bústia groga, d'aquelles de tota la vida de "Correos". I de cop freno lleugerament el ritme. Una furgoneta aturada al costat de la bústia. uns homes. La bústia és oberta. Fascinada contemplo l'anatomia interna d'una bústia per primer cop. A dins hi ha un sac de roba ple de cartes. On aniran? Què diran? Seran cartes d'esperances, males notícies, factures, cartes del banc, línies que parlen d'enyorança, propaganda, felicitacions, declaracions amoroses?
No ho sé, sé que no ho puc saber, però friso per saber-ho.
I el meu cap esclata com un canó de confeti en mil preguntes silencioses. La que més em preocupa és que de cop no sé el nom de l'ofici que fan aquells homes.
Són carters?
No ben bé, em dic, la meva definició de carter és aquella de ser la persona que et deixa a la bústia de casa les cartes. I en dir carter no ho puc evitar, el meu cervell dibuixa una imatge d'allò més bucòlica. Uns camps, carrers sense asfaltar entre casetes amb flors a les finestres, bústies antigues, un home vestit de blau amb gorra i una cartera plena de cartes. Inclús crec sentir el grinyol metàl·lic de la porteta de la bústia i l'emoció que despertaria aquell so...
És necessari que algú porti les cartes des de la bústia on les has llençat a la bústia destí. És clar. Però hi havia un buit en aquest procés. Tenia clar que a l'oficina de correu les cartes s'ordenen per països, províncies, ciutats, barris, carrers, trams... Però i fins que arriben a l'oficina? Potser en aquest món saturat de tecnologia creia que passava per art de"màgia", com el correu electrònic que pitges enviar i puf! Arriba a la safata d'entrada del destinatari...
I és que encara que jo mateixa utilitzi molt més el correu electrònic que el tradicional, no puc negar aquesta fascinació que em provoca la màgia d'escriure una carta (o postal), enviar-la i esperar que arribi. Quan les notícies ja no són tanta notícia, quan els drames ja no són tant drama, quan les alegries eufòriques ja no són tan eufòriques; però que igualment, puguis com retrocedir en el temps per sentir-les amb la mateixa intensitat com si estiguessin passant... Els amants de la nostàlgia acostumen a ser amants de les cartes...
Segueixo pedalejant, començo a veure facultats. Que ràpid passa el temps dalt de la bici absorta en pensaments! Un dia tindré un accident, i no és pessimisme, és probabilitat. I està demostrat que anar despistada en bicicleta augmenta el risc de patir-ne. Esperem però, que els reflexos adquirits en anys de bicicleta urbana em salvin de ser la protagonista d'una carta que porti males notícies.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada