La tirania del rellotge

L'altre dia em van dir que no es pot anar al llit amb el rellotge posat.

Ostres... Jo que no me'l trec ni per dutxar-me... Que me'l vaig comprar submergible capaç de suportar 5 atm de pressió per poder seguir amb ell, encara que em banyés a la piscina o en una fossa marina... Que he triat la última corretja de color negre per dissimular més temps el desgast i la brutícia que en els colors vius que tant m'estimo és tan fàcil de detectar. A mi. Em retreuen que em vagi al llit amb el rellotge.

Però què dius! Si sóc la impuntualitat personificada. Com vols que vagi sense rellotge!

I és clar, la pregunta és obvia, de què em serveix llavors?

Potser no molt, però cert és que hi intento posar remei des de fa anys... Sóc terrible organitzant el temps. A més, sóc aquella classe de persona impuntual que pateix, desgraciada, que li importa fer tard, que li sap greu. Que arriba tard perquè sempre ha tingut un imprevist, un accident, una dosi de mala sort matinera: se li ha escapat el bus, les rodes de la bici estaven desinflades, la bateria del mòbil ha decidit morir, plou al moment de sortir, hi han obres, la carretera està tallada, vesa una tassa de cafè, es deixa el dinar, s'oblida la carpeta, no troba les claus al marxar, no pot ficar-se les lentilles....

I quan per un miracle extraordinari s'aixeca amb prou temps llavors es despista olorant el xampú de bon matí, s'encanta esmorzant una llesca de pa amb mel, o decideix a l'últim moment que el blau amb el color de les sabates és una aberració i que no cal faltar a les normes cromàtiques tan gratuïtament.

En canvi, hi ha gent que arriba tard i no li importa, la calma és una llei de les seves vida. No s'estressen per a res del món, i menys per aquestes foteses.

En  fi. No sé de què em serveix portar rellotge si per mi el temps és elàstic i no quadriculat, quan a vegades tres hores són dos segles  i de cop desapareixen per art de màgia deu minuts.

És trist perquè acaba essent una condemna, saber que el rellotge està allà: contra la pell del canell. Que el temps no s'atura, que torno a fer tard. I que en els moments on menys hauria d'importar el perdre el temps, el rellotge segueix allà i em pesa. Potser algunes nits ho provaré i el deixaré a la tauleta.

Qui sap, encara arribaré puntual el dia següent.