Un vas de vidre

No sóc jo, 
ni sóc algú altre.
Sóc al marge d'un vas de vidre,
tremolós,
ple d'aigua amenaçant,
la gravetat esperant.
El pànic s'espandeix i
forma onades concèntriques,
hipnòtiques...
I és inevitable la pèrdua.
D'aigua.
De mi.
Regalimant com llàgrimes 
per les parets.
Del vas.
De la galta.


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Mort de l'hivern

Imatge
Mel i eucaliptus, un dia plujós. Els arbres ploren:  l'hivern ha mort. Les primeres fulles fan mal. Hi ha flors més valentes que fa nits que decoren les branques, els records. Núvols i vent, un dia fresc.   El calendari es revela: la primavera ha renascut. Els primers batecs fan mal. Hi ha maneres de seguir que eviten mirar-te els ulls, els iris, les pupil·les.   Em sento més segura,  abella feréstega entre flors.
Més informació

V

 Les llums del port. Quadrícules infinites, carrers perpendiculars. Perfectes i alineats. Que porten fins a una cúspide  de llum vermella. Arts i ciències. El meu jo més autèntic. La nit. Estrelles I algun cotxe despistat Semàfors alterns. Fanals, les llums de les finestres. La llum d'aquesta casa. El balcó l'abisme al mar fosc, l'altura, el vertigen el vent i el temps s'aturen, juguen s'enreden amb els meus cabells. Despentinen airegen. L'aire d'aquesta casa. Brisa marina, olor a sàlvia, a coses que cremen  perquè hi hagi llum on abans nomès hi havia foscor fredor. Refugi  sanador, el meu centre.
Més informació

Intuïció

No ho sé. No ho puc saber. Només puc intuir. I segons el meu estat d'ànim basal imaginar de forma més positiva o negativa. I rendir-me a la realitat d'imaginar que no hi haurà res més. Després d'acariciar amb la punta dels dits el que sigui què és compartir 5 minuts d'emoció amb tu. No sé si penses en mi. En aquells 5 minuts. En que hauria passat si haguessin estat 10. O 60. No sé si t'enrecordes de mi. Si portes la polsera que et vaig regalar I si quan la veus et vinc al cap. Et preguntes com estic. Et preguntes què fer. Què dir. Què no dir. Qui sap. Però jo segueixo cansada, sense entendre. Que deixessis que es diluis en el temps en el silenci sense explicacions  una a cosa que havia de cremar amb sons lluminosos i flames vives que mereixia color. Oxigen. No morir ofegada per la covardia.
Més informació