Gotes de tinta en aigua
I com gotes de tinta de colors caient en un vas d'aigua, la imatge s'ha format fugaçment al meu cap. Com les formes capritxoses, imprevisibles i espontànees que forme el te al dissoldre's en llet, la imatge ha aparagut com una aquarela de colors suaus. I ha anat agafant cos, evolucionant, fins que accelerant el ritme dels pedals he atrevassat la imatge com si d'un banc de boira es teactés... I s'ha esfumat.
I entre mig, nomes en trenta segons, tot un futur possible ha nascut, crescut i mort en un carreró a prop del port. I potser en un univers paral·lel, en algun sistema solar molt llunyà, en una altre realitat on les lleis de la física siguin diferents, aquesta visió es compleixi.
Ens he vist. A tu i a mi. Tornant un vespre a casa plegats, deixant les bicicletes aparcadas en un dels fantàstics rebedors de disseny que abunden en aquest carreró tan ideal. Segurament eres un músic de renom, cuidant com sempre més cors dels que pots. Jo no he vist clar que era, però tenia un estudi on guardar pinzells i eines, papers de colors i una maquina d'escriure Olivetti. I he vist una relaxada complicitat que avui ja em resulta molt coneguda. Com quan m'has llegit el pensament i has canviat la ruta perquè passèssim pel carrer Reina Cristina, i potser veure cases ideals m'ajudava sortir de l'ensopiment que des de la tarda s'ha apoderat de mi. Classic de quan perdo l'esperança, la fe.
I entre mig, nomes en trenta segons, tot un futur possible ha nascut, crescut i mort en un carreró a prop del port. I potser en un univers paral·lel, en algun sistema solar molt llunyà, en una altre realitat on les lleis de la física siguin diferents, aquesta visió es compleixi.
Ens he vist. A tu i a mi. Tornant un vespre a casa plegats, deixant les bicicletes aparcadas en un dels fantàstics rebedors de disseny que abunden en aquest carreró tan ideal. Segurament eres un músic de renom, cuidant com sempre més cors dels que pots. Jo no he vist clar que era, però tenia un estudi on guardar pinzells i eines, papers de colors i una maquina d'escriure Olivetti. I he vist una relaxada complicitat que avui ja em resulta molt coneguda. Com quan m'has llegit el pensament i has canviat la ruta perquè passèssim pel carrer Reina Cristina, i potser veure cases ideals m'ajudava sortir de l'ensopiment que des de la tarda s'ha apoderat de mi. Classic de quan perdo l'esperança, la fe.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada