Escrits meus

Arribarà el bon temps. No pateixis. Perquè tot passa. Inclús aquest hivern que esgarrapa. Després d'una tardor per oblidar fort i profunda. Però arribarà el bon temps. I la primavera. I amb ella les flors. Recordes com t'agraden les flors? Com les miraves? Com tens un radar per detectar-les vagis per on vagis? Que  no  són poques les vegades que t'has parat i has deixat de parlar sota la cara d'estupor del teu company de passeig; per apropar-te i veure millor unes flors, a vegades tocar-les, inclús olorar-les. No em diguis que no t'agraden. No pots enganyar-te així. Va, arribarà el bon temps. I amb ell els colors. Fractals de llum capritxosa. Tactes vegetals i simples per conectar amb la terra i els elements. De debò. Aguanta una mica més. No queda gaire. Ets primavera.

Les ones del cervell quan senten música clàssica es sincronitzen a l'únisson com per art de màgia. Quan un ull humà veu una longitud d'ona corresponent al color vermell el seu ritme cardíac s'accelera i la pressió sanguinia s'eleva unes decimes. Quan el que detectem és una del valor del color blau el pols es realenteix, i disminueix una mica la pressió. Avui és un dia molt extrany, he anat a treballar a les nou sense dormir, desprès d'una llarga festa que s'ha complicat fins al punt de convertir un sopar en un esmorzar. Coses que passen... És extrany perquè he necessitat un desequilibri d'aquestes magnituds per poden sincronitzar el meu ritme circadiari de son amb els horaris del món normal. Acostumada a no tenir son fins mínim les dues de la matinada, a fer tard pels matins a tot arreu em sembla molt curiós que siguin quarts d'onze de la nit i que ja em volgui anar a dormir. M'hi ressisteixo. Però per un cop és així. Fa por quan les coses espont...

Q uè és la felicitat? La gran pregunta. No em veig en cor de respondre.  Però què és per mi ser feliç? Aquí potser puc dir alguna cosa... Molts cops ho he associat a aconseguir certes coses, fites o objectius. Quan aconsegueixi allò, quan tingui això, quan acabi tal... I mai acaba passant. Abans de concloure una fita ja tinc una altre començada. En la simultaneïtat dels objectius s'amaga un fracàs de la felicitat enmascarat d'ambicions inaccessibles. I potser és més senzill.  Potser és trobar joia en les coses més simples. La joie et la simplicité.  Això jo ho sé fer. I diria que ho faig prou bé, encara que molts cop me n'oblidi i hagi de fer un esforç per recordar-ho. Sé quedar-me encantada mirant les flors. O un paissatge.  A cada lloc que vaig. O la llum com es filtra entre les branques dels arbres. Em puc perdre en la sensació de ficar els peus dins d'un riu a l'estiu i notar les pedres gastades i arrodonides per segles de riuades suaus i fredes. O que se'm ...

No ho sé. No ho puc saber. Només puc intuir. I segons el meu estat d'ànim basal imaginar de forma més positiva o negativa. I rendir-me a la realitat d'imaginar que no hi haurà res més. Després d'acariciar amb la punta dels dits el que sigui què és compartir 5 minuts d'emoció amb tu. No sé si penses en mi. En aquells 5 minuts. En que hauria passat si haguessin estat 10. O 60. No sé si t'enrecordes de mi. Si portes la polsera que et vaig regalar I si quan la veus et vinc al cap. Et preguntes com estic. Et preguntes què fer. Què dir. Què no dir. Qui sap. Però jo segueixo cansada, sense entendre. Que deixessis que es diluis en el temps en el silenci sense explicacions  una a cosa que havia de cremar amb sons lluminosos i flames vives que mereixia color. Oxigen. No morir ofegada per la covardia.

D'una por en majúscules a que m'abandonin. A abandonar. A rendir-me. D'una inseguretat pesada i gegant.  Amb una ombra tan llarga i profunda que no deixa que la llum la travessi.  D'una falta de certeses en la vida, traduïdes en sobreesforços prematurs. D'una sensació constant de no pertànyer mai a enlloc enmascararada en un voler caure bé a tot arreu.  (O caure sense fer-se gaire mal...) De la set de que m'estimin d'una forma real i honesta. Una set que no es cura amb aigua de sal, aigua que m'empenyo en seguir bebent amb una fe tan cega que serà dolça. Potser algun dia. Una fe que en canvi mai tinc en mi. En les meves capacitats de fer que la gent es quedi al meu costat. Perquè algú ho hauria de fer si no m'esforço al 2000%?  Si no regalo fins i tot el que no tinc? D'una tendència a la negativitat, al pesimisme. D'una combinació fatal d'ingredients que fan que no sapiga ni com estic viva. De tot aquests remolins surto jo.  I de tant en ...

De una oleada de hojas que el viento ha arrancado, De la sal que se seca en la piel bajo el sol de verano, Del frío de montaña que corta los labios, De la salud que el conocer nos regala, De los sueños que no nos permitimos recordar, De las sombras que permiten crecer en el miedo, De las heridas que el camino nos deja, De todo aquello que en cada nueva vuelta al sol nos regala Sin preguntar, la vida. Mereces quedarte con todo aquello que te haga feliz, crecer   Integrado con el mundo.  Tu mundo.  Tu universo.

En totes aquelles albades vam escriure a crits somnis, vam celebrar festes, i vam pintar alguna llàgrima. Veiem la ciutat als nostres peus, el port tant a prop, el cementiri tant lluny  (ens sentiem poderosos). Joves. Inmortals. Les bicis al terra vigilant.  Les faroles espiant. I tots esperant un nou dia, perquè sortís el sol i algun bar obrís per donar-nos esmorzar.

He trobat un mapa.  I no sé de què.  Potser porta a un tresor. A una antiga habitació que em vaig inventar. Potser és un plànol de com m'imaginava que seria casa meva, el meu futur. Potser no estava acabat de dibuixar i per això no puc saber de què era. Sé que el vaig pintar jo. Em reconec en els traços, en les línies que tot i voler ser rectes no ho aconsegueixen, en els gargots nerviosos i impulsius, en la mesura de la pressió de la tinta líquida sobre el paper.  Em reconec. Sé que el vaig dibuixar jo. I no recordo per què. Per a què. Potser era un avís el meu jo del futur. Un missatge per mi. Per veure si sóc capaç de recordar què volia en el passat. I sobretot per revaluar si s'assembla al que busco en el present. Però, com s'interpreta un mapa sense llegenda? Sense màgia? Com tornar als desitjos guardats i enterrats al mig d'una illa deserta que ningú coneix?  La resposta és fàcil.  Havia de dibuixar un plànol per mesurar-me.  Havia de pintar un mapa p...

Sóc afortunada de ser molt conscient de quina és la realitat, el moment històric que vivim, el planeta que habito o l’estació que ens acompanya. I també sóc molt conscient de realitats més mundanes. De qui som. De qui ets. De qui sóc. Tinc clar que hi ha límits. Tinc clar que n'hi ha d'aquests que no estem disposats a creuar. Que hi han projectes de vida que costen molt construir, que no són banals, que són sòlids i mereixen veneració. Un respecte que processo com una religió.  Però si les circumstàncies fossin unes altres... Ai. Ben segur que tindria, no ho nego, un exèrcit d’il·lusions llestes per disparar-se. Per impactar en el meu frontal cerebral i explotar en idees de mil plans, emocions per desenvolupar com plantes enfiladisses. I ja sabem que serien com les males herbes, que un cop han aparegut les vols arrancar, però tornen a sortir, rebels i salvatges. Però ai. Jo i les circumstàncies sabem que el millor que puc fer si alguna d’aquestes idees descarades s'atre...