De la foscor, la llum

D'una por en majúscules a que m'abandonin. A abandonar. A rendir-me.

D'una inseguretat pesada i gegant.  Amb una ombra tan llarga i profunda que no deixa que la llum la travessi. 

D'una falta de certeses en la vida, traduïdes en sobreesforços prematurs. D'una sensació constant de no pertànyer mai a enlloc enmascararada en un voler caure bé a tot arreu.  (O caure sense fer-se gaire mal...)

De la set de que m'estimin d'una forma real i honesta. Una set que no es cura amb aigua de sal, aigua que m'empenyo en seguir bebent amb una fe tan cega que serà dolça. Potser algun dia.

Una fe que en canvi mai tinc en mi. En les meves capacitats de fer que la gent es quedi al meu costat. Perquè algú ho hauria de fer si no m'esforço al 2000%? 

Si no regalo fins i tot el que no tinc?

D'una tendència a la negativitat, al pesimisme.

D'una combinació fatal d'ingredients que fan que no sapiga ni com estic viva.

De tot aquests remolins surto jo.

 I de tant en tant, en algun moment brillo.  O almenys em brillen els ulls. I no poc. Pero abans de que algú ho vegi i em vulgui apagar la llum ja ho faig jo. Sóc crisálida atrapada en gàbies de vidre que jo mateixa em poso.  Sóc la meva pitjor enemiga quan em miro al mirall.  Em traiciona la ment i les emocions van darrera desesperades. Creient certes tots els raonaments perfectament explicats a la meva ment. I dins de la mateixa ressonen raonables. Lògics. 

Perquè hauria de dubtar d'alguna cosa perfectament raonada? 

Però hi ha un puntet de llum. Allà al mig de la foscor. Perquè surt de la foscor, la llum. 

Confiarem en arribar-hi.