Màgica Sincronia

Les ones del cervell quan senten música clàssica es sincronitzen a l'únisson com per art de màgia. Quan un ull humà veu una longitud d'ona corresponent al color vermell el seu ritme cardíac s'accelera i la pressió sanguinia s'eleva unes decimes. Quan el que detectem és una del valor del color blau el pols es realenteix, i disminueix una mica la pressió.

Avui és un dia molt extrany, he anat a treballar a les nou sense dormir, desprès d'una llarga festa que s'ha complicat fins al punt de convertir un sopar en un esmorzar. Coses que passen...
És extrany perquè he necessitat un desequilibri d'aquestes magnituds per poden sincronitzar el meu ritme circadiari de son amb els horaris del món normal. Acostumada a no tenir son fins mínim les dues de la matinada, a fer tard pels matins a tot arreu em sembla molt curiós que siguin quarts d'onze de la nit i que ja em volgui anar a dormir. M'hi ressisteixo. Però per un cop és així.
Fa por quan les coses espontàniament es sincronitzen, quan dues melodies encaixen, quan notes que estàs afinant perquè sents unes pessigolles, unes vibracions a la base de l'orella, perquè acomples la teva veu a la del costat.
Com també tinc por d'aquelles casualitats no explicables, d'aquelles coses que fan por i com més vols evitar més semblen destinades a passar. No m'agrada quan la vida juga amb mi, quan des del cel algú es deu estar fent un fart de riure movent els fils i jo, aliena, sóc com una titella.
Realment hauria de confessar que em fascinen aquestes casualitats, que m'encanta pensar que les coses tenen un sentit. Desitjo i alhora temo amb pavor la màgica sincronia.
Sobretot quan és amb persones, sobretot quan es troba al mig de mirades encreuades, sobretot quan no puc predir on portarà el camí que a cada parpadeig deixem enrera.