La joia en la simplicitat

Què és la felicitat?

La gran pregunta. No em veig en cor de respondre. 

Però què és per mi ser feliç? Aquí potser puc dir alguna cosa...

Molts cops ho he associat a aconseguir certes coses, fites o objectius. Quan aconsegueixi allò, quan tingui això, quan acabi tal... I mai acaba passant. Abans de concloure una fita ja tinc una altre començada. En la simultaneïtat dels objectius s'amaga un fracàs de la felicitat enmascarat d'ambicions inaccessibles.

I potser és més senzill. 

Potser és trobar joia en les coses més simples. La joie et la simplicité. 

Això jo ho sé fer. I diria que ho faig prou bé, encara que molts cop me n'oblidi i hagi de fer un esforç per recordar-ho.

Sé quedar-me encantada mirant les flors. O un paissatge.  A cada lloc que vaig. O la llum com es filtra entre les branques dels arbres.

Em puc perdre en la sensació de ficar els peus dins d'un riu a l'estiu i notar les pedres gastades i arrodonides per segles de riuades suaus i fredes.

O que se'm quedin a la retina gravades postes de sol i albades enceses anb tants colors que no es poden processar.

Com notar el tacte de pedres antigues d'edificis i cases de ciutats aleatòries.

O quan acaricio l'escorça dels arbres i mentalment els hi pregunto com estem.

Felicitat.

L'olor del cafè, de la mantega fosa, de l'herba tallada, dels llibres nous.

El gust de les maduixes silvestres, els albercocs o les prunes fresques.

La calor que deixa un bon vi quan l'empasses que recorda al foc d'alguns petons.

L'olor i el color d'una platja al vespre.

El so del vent movent fulles.

La calidesa d'una abraçada de més de 2 segons. El silenci d'una mirada còmplice als ulls. El tacte de dues mans que es toquen sense voler i no tenen pressa per separar-se.

El record d'un jardí amb glicines. La panxa suau del meu gos. 

Coses petites, simples que són joia. Que són felicitat. Que donen esperança.  Que fan sentir misericòrdia suficient per quan vinguin dies foscos 

 És difícil saber-se cuidar. Ser constant i no caure en l'espiral de més i més velocitat.

Crec que si estic cansada eternament i tinc tantes ulleres és perquè sempre em porto al límit visual, mental, intel·lectual... Volent una mica més. Per estar més a prop d'aquell objectiu que em prometia la felicitat. Però si només dormís les hores que toquen, parpellegés més, bebés més aigua i fes pauses per RESPIRAR... Segur que serien menys fosques les taques sota els meus ulls.

Per tant, una possible formula de la felicitat és buscar aquestes petites coses cada dia. I recordar-les. Que siguin font de veritat i d'esperit.  

Que donin sentit a cada dia.