Escrits meus

 Les llums del port. Quadrícules infinites, carrers perpendiculars. Perfectes i alineats. Que porten fins a una cúspide  de llum vermella. Arts i ciències. El meu jo més autèntic. La nit. Estrelles I algun cotxe despistat Semàfors alterns. Fanals, les llums de les finestres. La llum d'aquesta casa. El balcó l'abisme al mar fosc, l'altura, el vertigen el vent i el temps s'aturen, juguen s'enreden amb els meus cabells. Despentinen airegen. L'aire d'aquesta casa. Brisa marina, olor a sàlvia, a coses que cremen  perquè hi hagi llum on abans nomès hi havia foscor fredor. Refugi  sanador, el meu centre.

Arribarà el bon temps. No pateixis. Perquè tot passa. Inclús aquest hivern que esgarrapa. Després d'una tardor per oblidar fort i profunda. Però arribarà el bon temps. I la primavera. I amb ella les flors. Recordes com t'agraden les flors? Com les miraves? Com tens un radar per detectar-les vagis per on vagis? Que  no  són poques les vegades que t'has parat i has deixat de parlar sota la cara d'estupor del teu company de passeig; per apropar-te i veure millor unes flors, a vegades tocar-les, inclús olorar-les. No em diguis que no t'agraden. No pots enganyar-te així. Va, arribarà el bon temps. I amb ell els colors. Fractals de llum capritxosa. Tactes vegetals i simples per conectar amb la terra i els elements. De debò. Aguanta una mica més. No queda gaire. Ets primavera.

Les ones del cervell quan senten música clàssica es sincronitzen a l'únisson com per art de màgia. Quan un ull humà veu una longitud d'ona corresponent al color vermell el seu ritme cardíac s'accelera i la pressió sanguinia s'eleva unes decimes. Quan el que detectem és una del valor del color blau el pols es realenteix, i disminueix una mica la pressió. Avui és un dia molt extrany, he anat a treballar a les nou sense dormir, desprès d'una llarga festa que s'ha complicat fins al punt de convertir un sopar en un esmorzar. Coses que passen... És extrany perquè he necessitat un desequilibri d'aquestes magnituds per poden sincronitzar el meu ritme circadiari de son amb els horaris del món normal. Acostumada a no tenir son fins mínim les dues de la matinada, a fer tard pels matins a tot arreu em sembla molt curiós que siguin quarts d'onze de la nit i que ja em volgui anar a dormir. M'hi ressisteixo. Però per un cop és així. Fa por quan les coses espont...

Q uè és la felicitat? La gran pregunta. No em veig en cor de respondre.  Però què és per mi ser feliç? Aquí potser puc dir alguna cosa... Molts cops ho he associat a aconseguir certes coses, fites o objectius. Quan aconsegueixi allò, quan tingui això, quan acabi tal... I mai acaba passant. Abans de concloure una fita ja tinc una altre començada. En la simultaneïtat dels objectius s'amaga un fracàs de la felicitat enmascarat d'ambicions inaccessibles. I potser és més senzill.  Potser és trobar joia en les coses més simples. La joie et la simplicité.  Això jo ho sé fer. I diria que ho faig prou bé, encara que molts cop me n'oblidi i hagi de fer un esforç per recordar-ho. Sé quedar-me encantada mirant les flors. O un paissatge.  A cada lloc que vaig. O la llum com es filtra entre les branques dels arbres. Em puc perdre en la sensació de ficar els peus dins d'un riu a l'estiu i notar les pedres gastades i arrodonides per segles de riuades suaus i fredes. O que se'm ...

No ho sé. No ho puc saber. Només puc intuir. I segons el meu estat d'ànim basal imaginar de forma més positiva o negativa. I rendir-me a la realitat d'imaginar que no hi haurà res més. Després d'acariciar amb la punta dels dits el que sigui què és compartir 5 minuts d'emoció amb tu. No sé si penses en mi. En aquells 5 minuts. En que hauria passat si haguessin estat 10. O 60. No sé si t'enrecordes de mi. Si portes la polsera que et vaig regalar I si quan la veus et vinc al cap. Et preguntes com estic. Et preguntes què fer. Què dir. Què no dir. Qui sap. Però jo segueixo cansada, sense entendre. Que deixessis que es diluis en el temps en el silenci sense explicacions  una a cosa que havia de cremar amb sons lluminosos i flames vives que mereixia color. Oxigen. No morir ofegada per la covardia.

D'una por en majúscules a que m'abandonin. A abandonar. A rendir-me. D'una inseguretat pesada i gegant.  Amb una ombra tan llarga i profunda que no deixa que la llum la travessi.  D'una falta de certeses en la vida, traduïdes en sobreesforços prematurs. D'una sensació constant de no pertànyer mai a enlloc enmascararada en un voler caure bé a tot arreu.  (O caure sense fer-se gaire mal...) De la set de que m'estimin d'una forma real i honesta. Una set que no es cura amb aigua de sal, aigua que m'empenyo en seguir bebent amb una fe tan cega que serà dolça. Potser algun dia. Una fe que en canvi mai tinc en mi. En les meves capacitats de fer que la gent es quedi al meu costat. Perquè algú ho hauria de fer si no m'esforço al 2000%?  Si no regalo fins i tot el que no tinc? D'una tendència a la negativitat, al pesimisme. D'una combinació fatal d'ingredients que fan que no sapiga ni com estic viva. De tot aquests remolins surto jo.  I de tant en ...