Escrits meus

Una llum descolorida et fa obrir el ulls. I mentre intentes saber on ets i què has de fer en llevar-te, el mal d'esquena resultant de portar dormint dies a terra ja et diu "bon dia". Mires amunt buscant un sostre i trobes una lona massa blanca que et recorda que, efectivament, estàs dormint en una tenda de campanya. Que això que notes sota l'omòplat més enllà de l'estoreta, déu ser una refotuda pedra. I que el que tens enganxat a la cara i enredat entre els cabells és pinassa. Poc que sabies que la pinassa és com la sorra de la platja... Es cola arreu. La trobes a les calces i dins el sac, a terra i al fons de la motxilla, a grapats a dins la tenda i les sabates... Et mires el rellotge del canell, tant podria ser que portessis dormint una hora com sis. La llum era quasi la mateixa que quan vas entrar a trompicons a la tenda de matinada. Abans d'enfocar la vista veus que el rellotge està rodejat de polseres. Les habituals i unes més cridaneres: una de paper...

Van començar, els amics, amb Jean Luc , una bona excusa per enviar un missatge. Van tocar El seu gran hit i Les coses , ai, gaudim-les mentre encara puguem... Les meves exs i tu ? Els meus particulars van desfilar per la memòria... 3 0 dies sense cap accident.  Ja m'agradaria estar a mi 30 dies sense cap accident... Després van tocar Camps de Louisiana  i ningú entenia el mal que fa aquesta cançó. Ni la millor amiga que tenia al costat. Si penses que els camps són de cotó potser fan menys mal. I pensava que ja no hi eres ... Una veu a l'altra banda diu "Problemes". I me n'adono que estic sola a casa, aixecant-me a quarts de sis de la tarda. I que no sé cap on fugir... La-la-la-la-la-la. Ja puc tancar l'abstractor de la cuina. I van cantar que ja no ens passa: mil dòlars pel primer que ens porti algú davant... Que ja no ens enamorem, que no volem fer el passerell. És clar que no! Ja no sortim de nit que l'endemà no som ningú... Que m'ho diguin a mi...

Fa temps, no recordo exactament quan, em vas ecriure una carta des dels Núvols. En aquella època teniem les dues un bloc, i en compartiem un altre. Em vas ajudar a utilitzar-lo, amb el disseny, les eines... Escrits meus avui no existiria (ni sobreviuria), com tantes altres coses, sense tu. Doncs avui tu tens una carta des de la Terra. Aquesta que a vegades gira massa ràpid, la que em fa ensopegar, la que s'enganxa als peus quan vull volar. Perquè gràcies a un regal que m'has fet per celebrar les meves 25 primaveres (un llibre) he conectat amb una verió meva oblidada en un racó. La que tornava de l'escola i llençava a les escales la bossa, corria amunt per arribar a l'habitació, i encara amb la jaqueta posada reprenia el punt de llibre de l'Ordre del Fènix i ni veia fer-se de nit abans d'aixecar la vista un altre cop. Diguem que les meves cinc diòptries no són casuals... Encara recordo l'olor que feia aquell llibre. I estic segura que recordaré durant molt...

Ensenya'm a navegar, que jo de nedar, ja en sé. Però nedar és esgotador... Navegar, en canvi, em sembla que és treure partit al mar i al vent, a l'estar al mig de l'aigua sense ofegar-te. Ensenya'm a navegar, a llevar ancores. A calibrar la brúixola per no encallar-me en esculls de coral. Jo prometo estar atenta a les explicacions. Memoritzar tots els noms estranys d'un vaixell de vela. Ni que sigui de fusta i en miniatura. Que si he memoritzat vademècums sencers, podré amb un reguitzell de noms navals. Intentaré concentrar-me en les explicacions que fas, tot i el moviment hipnòtic de les teves mans, quan mostres sobre el meu petit vaixell com girar les veles, com saber quina corda afluixar; en lloc de badar recordant els dibuixos que feien, no fa tant, sobre la meva pell. Ensenya'm a navegar,  a explorar més enllà de ports coneguts i descobrir continents amb platges tropicals d'un verd exuberant. A buscar un tresor en cada illa i no sentir nostàlgia al ...

El silent amic dins la cridòria,  un fil diminut... D'alès perduts de causes guanyades et captura per sentir, et mira decidit a fer les maletes volar, ben lluny, cap al nord dels teus cablls i mullar els teus peus de vapors i sabó de colors. Silenciosos els teus passos  quan arribes de matinada despentinada. Com el vent fa amb l'herba  dels meus somnis per complir, on viuria i despertaria, cada matí,  amb tu.  Faroles perlades  contra un mar de foscor. La lluna les breçola, il·luminen el dubte: vaig cap a casa o cap a mi?

Escoltar música clàssica abraçats sota deu mantes un dia gelat d'hivern,  una nit freda de gener il·luminats, tan sols, per una garlanda de llums de nadal que resisteixen a apagar-se des del capçal d'un llit petit. Fins que cedim els ulls a la son la plàcida i càlida son, i la imatge teu nas se'm fa borrosa. Quan l'últim a adormir-se apaga els leds i deixa que mori, suaument, la música. Bona nit vida.