Tresors d'hivern

Escoltar música clàssica
abraçats sota deu mantes
un dia gelat d'hivern, 
una nit freda de gener
il·luminats, tan sols,
per una garlanda de llums de nadal
que resisteixen a apagar-se
des del capçal d'un llit petit.
Fins que cedim els ulls a la son
la plàcida i càlida son,
i la imatge teu nas se'm fa borrosa.
Quan l'últim a adormir-se apaga els leds
i deixa que mori, suaument, la música.

Bona nit vida.


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Mentides piatoses

Va, explica’m. Explica’m com de fantàstica és la teva vida. Com t’encanta tot el que fas. Com sents que estàs on havies d’estar. Que no vols deixar res del que tens. Sense gaires detalls fes-me cinc cèntims de com de feliços sou, com de bé està la vostre relació. Que hi veus futur a curt i a llarg termini. Digues que n’estàs enamorat. Però de debò. Explica’m que mai has dubtat de les decisions que vas prendre. Com mai penses en ningú més. Que de mi no trobes a faltar res. Que sóc la única que encara es tortura en records compartits, que creu en la il·legalitat de certs actes, que sent que podríem ser bons plegats.  I desprès quan acabis respiraré una mica més tranquil·la si en teu to de veu detecto un timbre de tremolor característic de la mentida.
Més informació

Fils de llum, tuls de foscor

Imatge
Danses cercles màgics amb la ciutat als peus. Oneges  un vestit groc amb permís de les ombres. Espolso la flassada d'instants de colors, de molles de pa. Se'ns ha allargat el dinar. El vespre ens atrapa, ho enreda tot entre fils de llum i tuls de foscor. Sortint de l'encís, miro al meu voltant. Astorat veig que no estem sols: estrelles i curiosos visitants són improvitzats testimonis de la teva dansa alegre, del meu somriure rebel.           Poema: J. San Castell                                                                                     Fotografia: P. Cowley
Més informació

Custòdia única: la pròpia felicitat

Imatge
Fa unes setmanes, la matinada d'un divendres, vaig rebre una notícia inesperada. Va ser dur d'acceptar. De cop se'm venia a sobre una responsabilitat gegant.  La custòdia única i exclusiva de la meva pròpia felicitat. No era negociable. No era revocable.  Vaig prendre consciència que la meva felicitat és com una nena petita entremaliada i que jo en sóc la seva tutora legal. Que encara que ens separessim fa molts anys, per art de màgia no ha crescut, com en Peter Pan. M'ha esperat. I tot i els meus desastres, el meu caos característic, el meu poc temps lliure...  Igualment, es veu que me n'he de fer càrrec, que no hi puc renunciar.  Al principi em mirava amb recel. No li retrec. Sap que la vaig abandonar. Jo també me l'observava espantada.  Però, superada la sorpresa inicial, m'ha conquistat.  Perquè va arribar disfressada de llop, amb dues trenes, tan salvatge, tan alegra, tan valenta. Tot el que havia estat jo. Perquè se'm queda mirant desafia...
Més informació