Nosaltres dues (Carta des de la Terra)
Fa temps, no recordo exactament quan, em vas ecriure una carta des dels Núvols. En aquella època teniem les dues un bloc, i en compartiem un altre. Em vas ajudar a utilitzar-lo, amb el disseny, les eines... Escrits meus avui no existiria (ni sobreviuria), com tantes altres coses, sense tu.
Doncs avui tu tens una carta des de la Terra. Aquesta que a vegades gira massa ràpid, la que em fa ensopegar, la que s'enganxa als peus quan vull volar. Perquè gràcies a un regal que m'has fet per celebrar les meves 25 primaveres (un llibre) he conectat amb una verió meva oblidada en un racó. La que tornava de l'escola i llençava a les escales la bossa, corria amunt per arribar a l'habitació, i encara amb la jaqueta posada reprenia el punt de llibre de l'Ordre del Fènix i ni veia fer-se de nit abans d'aixecar la vista un altre cop. Diguem que les meves cinc diòptries no són casuals... Encara recordo l'olor que feia aquell llibre. I estic segura que recordaré durant molt de temps la d'aquest.
No t'espatllaré el final del llibre. Òbviament que no. L'has de llegir. Però et puc dir que estic d'acord amb la contraportada. Que l'amistat ha de ser això: lligams invisibles amb algú que fa quinze anys que no has vist i és com si hagéssis parlat abans d'ahir. I no, no sé si és possible l'amistat entre un home i una dona. Que vull pensar que sí, que et puc dir que jo hi crec, que jo ho he intentat i ho intento. I que sé que l'amistat és una forma d'amor molt potent. Et puc dir que sé del cert que la nostre amistat és d'aquesta classe. De lligams invisibles i daurats. Que correm el risc de ser amigues tota la vida ara que ja portem més de vint anys. I perquè m'és extramadament familiar la sensació de retrobar-te després d'eternitats, separades per distàncies més enllà de centenars de quilomètres i que no importi per a res quan simplement et veig. És aquesta pausa, que només pitjant el botó es posa en marxa en el mateix lloc on ho vam deixar. Sense que hagi perdut cap color, embranzida o sonoritat. Beneït play.
I jo ara, desprès d'arribar a l'última pàgina del llibre, agonitzant i posposant llegir l'últim capítol per fer-lo durar més (dir adéu sempre m'ha costat) només volia donar-te les gràcies per formar part d'un Nosaltres dues.
Doncs avui tu tens una carta des de la Terra. Aquesta que a vegades gira massa ràpid, la que em fa ensopegar, la que s'enganxa als peus quan vull volar. Perquè gràcies a un regal que m'has fet per celebrar les meves 25 primaveres (un llibre) he conectat amb una verió meva oblidada en un racó. La que tornava de l'escola i llençava a les escales la bossa, corria amunt per arribar a l'habitació, i encara amb la jaqueta posada reprenia el punt de llibre de l'Ordre del Fènix i ni veia fer-se de nit abans d'aixecar la vista un altre cop. Diguem que les meves cinc diòptries no són casuals... Encara recordo l'olor que feia aquell llibre. I estic segura que recordaré durant molt de temps la d'aquest.
No t'espatllaré el final del llibre. Òbviament que no. L'has de llegir. Però et puc dir que estic d'acord amb la contraportada. Que l'amistat ha de ser això: lligams invisibles amb algú que fa quinze anys que no has vist i és com si hagéssis parlat abans d'ahir. I no, no sé si és possible l'amistat entre un home i una dona. Que vull pensar que sí, que et puc dir que jo hi crec, que jo ho he intentat i ho intento. I que sé que l'amistat és una forma d'amor molt potent. Et puc dir que sé del cert que la nostre amistat és d'aquesta classe. De lligams invisibles i daurats. Que correm el risc de ser amigues tota la vida ara que ja portem més de vint anys. I perquè m'és extramadament familiar la sensació de retrobar-te després d'eternitats, separades per distàncies més enllà de centenars de quilomètres i que no importi per a res quan simplement et veig. És aquesta pausa, que només pitjant el botó es posa en marxa en el mateix lloc on ho vam deixar. Sense que hagi perdut cap color, embranzida o sonoritat. Beneït play.
I jo ara, desprès d'arribar a l'última pàgina del llibre, agonitzant i posposant llegir l'últim capítol per fer-lo durar més (dir adéu sempre m'ha costat) només volia donar-te les gràcies per formar part d'un Nosaltres dues.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada