Aprendre a navegar
Ensenya'm a navegar, que jo de nedar, ja en sé.
Però nedar és esgotador... Navegar, en canvi, em sembla que és treure partit al mar i al vent, a l'estar al mig de l'aigua sense ofegar-te.
Ensenya'm a navegar, a llevar ancores. A calibrar la brúixola per no encallar-me en esculls de coral.
Jo prometo estar atenta a les explicacions. Memoritzar tots els noms estranys d'un vaixell de vela. Ni que sigui de fusta i en miniatura. Que si he memoritzat vademècums sencers, podré amb un reguitzell de noms navals. Intentaré concentrar-me en les explicacions que fas, tot i el moviment hipnòtic de les teves mans, quan mostres sobre el meu petit vaixell com girar les veles, com saber quina corda afluixar; en lloc de badar recordant els dibuixos que feien, no fa tant, sobre la meva pell.
Ensenya'm a navegar, a explorar més enllà de ports coneguts i descobrir continents amb platges tropicals d'un verd exuberant. A buscar un tresor en cada illa i no sentir nostàlgia al deixar-los enrere. A aguantar de tornada tempestes, que ben segur seran menys difícils a coberta d'un vaixell de vela que flotant abraçada a una fusta gelada... Que m'he gravat amb cicatrius que cap mar és prou profund per enfonsar-me. I estic en camí de creure-ho. Espasa en mà espero serps marines emplomades, el cant de les millors sirenes, la fúria de Calipso, i si cal, la fi del món. Quan el dia es desperta i la calma arriba després de la tempesta. Com els amants exhausts es desplomen sobre els coixins, i recuperant l'alè es miren incrèduls.
Abandono les pel·lícules i torno a l'habitació. Asseguda entre mantes suaus et miro: tu segueixes parlant de peu. Se't veu entusiasmat, despentinat i a mig vestir. Envejo tan la teva felicitat despreocupada...
Jo espero que no em posis cap examen sorpresa del que has explicat... No t'escoltava. Potser no ho saps, o potser sí. A vegades sento que clavant-me els ulls em veus l'interior, d'altres que no em coneixes gens. Et desvio la mirada, no vull saber la resposta. La pila de roba a terra em dóna una excusa per fer-ho. M'agafa un calfred que no és de fred. Vés a saber on deuen ser els mitjons...
Tu segueixes tafanejant i observant objectes amb ull gairebé judicial. Amenaces que algun dia me'l robaràs. El vaixell. T'entretens ara amb la prestatgeria, dius en veu alta els títols dels llibres. Preguntes amb ulls vius i jo contesto complaguda.
No et mentiré, em sembla curiós que tries el mar per decorar aquesta habitació, una nova etapa. Que hi hagi estrelles, el blau marí onejant a les cortines, un capçal de corda, un edredó de color sorra. Jo que mai he estat dona de mar m'he endut per decorar la llibertat, un vaixell i aquell gust salvatge de la sal. El mateix punt salvatge que tant m'agrada de tu. Somric, i no pas pel teu últim acudit... M'adono que les coses que m'agraden del mar són les mateixes que m'atrauen de tu.
Em fan sentir viva.
Però nedar és esgotador... Navegar, en canvi, em sembla que és treure partit al mar i al vent, a l'estar al mig de l'aigua sense ofegar-te.
Ensenya'm a navegar, a llevar ancores. A calibrar la brúixola per no encallar-me en esculls de coral.
Jo prometo estar atenta a les explicacions. Memoritzar tots els noms estranys d'un vaixell de vela. Ni que sigui de fusta i en miniatura. Que si he memoritzat vademècums sencers, podré amb un reguitzell de noms navals. Intentaré concentrar-me en les explicacions que fas, tot i el moviment hipnòtic de les teves mans, quan mostres sobre el meu petit vaixell com girar les veles, com saber quina corda afluixar; en lloc de badar recordant els dibuixos que feien, no fa tant, sobre la meva pell.
Ensenya'm a navegar, a explorar més enllà de ports coneguts i descobrir continents amb platges tropicals d'un verd exuberant. A buscar un tresor en cada illa i no sentir nostàlgia al deixar-los enrere. A aguantar de tornada tempestes, que ben segur seran menys difícils a coberta d'un vaixell de vela que flotant abraçada a una fusta gelada... Que m'he gravat amb cicatrius que cap mar és prou profund per enfonsar-me. I estic en camí de creure-ho. Espasa en mà espero serps marines emplomades, el cant de les millors sirenes, la fúria de Calipso, i si cal, la fi del món. Quan el dia es desperta i la calma arriba després de la tempesta. Com els amants exhausts es desplomen sobre els coixins, i recuperant l'alè es miren incrèduls.
Abandono les pel·lícules i torno a l'habitació. Asseguda entre mantes suaus et miro: tu segueixes parlant de peu. Se't veu entusiasmat, despentinat i a mig vestir. Envejo tan la teva felicitat despreocupada...
Jo espero que no em posis cap examen sorpresa del que has explicat... No t'escoltava. Potser no ho saps, o potser sí. A vegades sento que clavant-me els ulls em veus l'interior, d'altres que no em coneixes gens. Et desvio la mirada, no vull saber la resposta. La pila de roba a terra em dóna una excusa per fer-ho. M'agafa un calfred que no és de fred. Vés a saber on deuen ser els mitjons...
Tu segueixes tafanejant i observant objectes amb ull gairebé judicial. Amenaces que algun dia me'l robaràs. El vaixell. T'entretens ara amb la prestatgeria, dius en veu alta els títols dels llibres. Preguntes amb ulls vius i jo contesto complaguda.
No et mentiré, em sembla curiós que tries el mar per decorar aquesta habitació, una nova etapa. Que hi hagi estrelles, el blau marí onejant a les cortines, un capçal de corda, un edredó de color sorra. Jo que mai he estat dona de mar m'he endut per decorar la llibertat, un vaixell i aquell gust salvatge de la sal. El mateix punt salvatge que tant m'agrada de tu. Somric, i no pas pel teu últim acudit... M'adono que les coses que m'agraden del mar són les mateixes que m'atrauen de tu.
Em fan sentir viva.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada