Rebaixes sentimentals

És curiós com pot arribar a ser d'inspirador un passeig de tornada casa quan gairabé toca la mitjanit. Encara que la Diagonal sembla una veritable cursa d'obstacles laberíntica gràcies a les obres, caminar entre mig de sots, ombres, i muntanyes de roca no és gaire diferent al que és el dia a dia ja de per sí.. .
No m'han faltat detalls als que voler fotografiar ni piles de runes que voler explorar. Però per no treure'm els guants a la majoria els hi fet una instantània amb la retina i he seguit caminant. 

Un aparador il·luminat m'ha fet aturar.  Deixant de banda que la meva minsa consciència ecologista no entén que carai fan els llums oberts quan ningú pot entrar a comprar, he afluixat el pas per observa'l millor. Però quan he passat de llarg un impuls m’ha fet tornar. Immòbil davant, he acariciat el vidre amb les mans, bé amb la llana dels guants, alhora que els meus ulls analitzaven tot el que hi havia darrera els vidres. 
Era una botiga de mobles. I en aquell aparador m'he trobat el menjador perfecte per una llar que hagués pogut compartir amb una persona en concret. Una persona especial per mi

Tenia el to perfecte minimalista, els colors grisos i els gerros de vidres de color com  bombolles de caramel gegants. Un sofà enorme amb seients per totes les reunions familiars, amb amics on ser els perfectes amfitrions. On poder gaudir de plaers culinaris com taules de formatge que hauria triat ell i canapès que jo improvisaria segons la inspiració que tingués aquell cap de setmana... Segurament això no hauria canviat, i seguiria cultivant les meves habilitats culinàries. Molts prestatges que segurament estarien ocupats de llibres que ara no hi eren. Estàtues de corals argentats, emulant la seva preuada Costa Brava. I en els altres gerros, de vidre blanquinós, dos o tres cops a l'any tindriem flors. Mantes malves per donar calidesa a tant de blanc i negre estèril, i que serien perfectes per les sessions que haguéssim seguit fent de Homecinema. També hauríem acabat comprant  una d'aquelles estores inútils com la del aparador, inútils perquè no es poden trepitjar i, bé, no és l’objectiu de tota estora ésser trepitjada?

 Quan els vidres s’han entelat, han enterbolit la visió d'aquell futur que un cop va ser possible escenificar en un menjador clavat a aquell, i m’han fet tornar a la realitat.
Així que he seguit caminant, encara que reconec que he tornat i he fet dos fotografies amb el telèfon. No fos cas que algun dia la memòria em traís i no recordés com havia imaginat una vegada tota la meva vida juntament amb aquella persona especial... I és amb la perspectiva d’un objectiu inanimat que m’he adonat que al vidre amb lletres gegants hi havia el rètol de Rebaixes. I no m’ha extranyat...