Llum de contra hivern

Avui fa fred. 

Ho noto a les mans. Han perdut des de fa setmanes la suavitat. Ho noto als peus, que tot i portar uns mitjons de llana de colors surrealistes, no aconsegueixo escalfar-me’ls.  

A través dels vidres entra el sol. Són rajos blanquinosos, d’un sol descolorit, llum de contra hivern. M’escalfen l’espatlla. Aporten una mica de calidesa a l’ànima. La benaurada escalfor en mig d’un dia de Gener. 

Avui fa fred. 

Ho noto a l’ambient. L'aire és gelat, respirar profundament fa mal. Encara que dins meu fa molt que també va marxar la primavera, que no aconsegueixo treure’m del damunt una gelor basal, una fredor residual que ni amb mantes ni amb jerseis puc combatre.

Al final m’hi he acostumat. A saber que les meves mans sempre estan congelades, que la pell s’esquerda sense remei, i a la mínima tinc una nova ferida, un nou tall. Que cada cop que em rento les mans o menjo una taronja em couen amb petites fiblades de dolor.

Avui fa fred.

Ho noto a l’ànima. La nostàlgia es fa més present. Avui més que mai, trobo a faltar tot allò que escalfa el cor. Una abraçada sentida, una tassa de xocolata calenta, ballar amb els ulls tancats alguna cançó que t’encanta, un somriure sincer mirant als ulls, unes mans calentes que agafin les teves gelades, un silenci còmplice,  un “gràcies” dit amb sinceritat...

Damunt la taula s’apilen arxivadors de coses per fer, i jo no puc concentrar-me en res més que no sigui l’escalfor d’aquests rajos blanquinosos. Els assaboreixo amb lentitud.  Sé que no duraran, que d’aquí una estona l’ombra eclipsarà la finestra, i no sóc capaç de retenir la calor... S’escapa i fuig de mi.

Cada matí quan baixo de l'autobús, atravesso un parc per arribar a la feina. El camí és una pendent sinuosa entre arbres daurats, dels quals les fulles regalimen com llàgrimes lentes i la gespa verda queda coberta per aquest mantell d’instants finits que són les fulles. I és espectacular, com darrera dels edificis el sol despunta travessant la boira matinal. Il·lumina els arbres que semblen majestuosos, i jo com una ximpleta m’emociono al comprovar que encara sóc una enamorada de la vida.

Aquest matí he arribat puntual, després de molts dies sense aconseguir-ho.  Tan aviat era que encara el sol estava massa baix, ni tan sols estaven il·luminats els núvols. Ha estat una petita decepció. Per què fer el que toca sovint s’emporta moments de pura màgia sense cap tipus de mirament?

[ ... ]

No ho sé. Jo nomes sé que avui, avui fa fred.