L'absurda esperança

Últimament em costa escriure, no fos cas que al precís instant que la tinta roça el paper, les meves idees decideixin fugir. No fos cas que tots aquells pensaments que haurien de quedar-se sota l'alfombra decideixin, sense cap mena d'autorització, posar-se a ballar al mig de la sala desafiants.
Tinc por d'aixecar la mirada i trobar al fons dels meus ulls el reflex de secrets, de silencis obligats, de desitjos condemnats a cadena perpètua.
Amb tot, els dies segueixen passant. El Nadal ja ha passat.
Res dura per sempre. Però es pot repetir en el tems, de manera anunciada o no.
Els meus desitjos, encara que no van anar amb cap carta segellada a Lapònia o a Orient, nomès el temps podrà dir si es compliran.
De moment, el que m'han portat és més del que havia demanat, molt més del que esperava i segurament molt més del que mereixo.
Acceptarem el que la vida decideixi donar-nos.

Seguriré però, secretament esperant. Perquè l'esperança pot ser més verinosa que la desesperança...
No té cap raó de ser que cada divendres al vespre, al girar la cantonada de casa meva busqui el teu cotxe aparcat a la vorera del devant. I que qualsevol automòbil fosc em faci aturar el ritme cardíac uns segons.
Llavors no entendré perquè els meus ulls, seguidament, et busquen, esperant ves a saber per què, trobar-te assegut a la cantonada de l'edifici del banc. Altres cops la il·lusió et dibuixa de peu, recolzat a la paret amb les mans a la butxaca i la mirada perduda, com si tu tampoc sabessis que hi fas allà esperant.

Esperant-me.

Quan segurament estàs a l'altre punta, literalment, de la ciutat; aliè a tot plegat. No ho saps, no ho pots saber, no sabràs mai, el que donaria per trobar-te alla, qualsevol vespre, ni que no fos divendres.  L'absurda il·lusió que em faria que em sorprenguessis així, amb la decisió boja de venir a buscar-me. Sense avisar. Sense cap missatge.
Segurament et veuria jo abans que tu, i sense alè, podria aprofitar per assegurar que ets tu, que realment ets el propietari d'aquells ulls i cabells foscos. Que abans de seguir emocionant-me tinc un motiu real.
I realment si  vinguessis a buscar-me seria de les coses més díficils de fer, d'explicar. Tens molt a abandonar: seguretat, racionalitat, silencis, comoditat i confiança; entre d'altres.
Però això, tot això a l'esperança li és com una mica igual... Com tampoc li importa que jo cada dia, dia rere dia t'intenti oblidar. Ni que hagis pertorbat cada moment de pau, que t'hagis endut molts cops la meva concentració, que m'hagis donat moltes nits d'insomni...
No li importa. Perquè igualment cada cop que la nit ha caigut a Barcelona i torno al meu pis de lloguer, una part de mi, comandada per l' absurda asperança, et busca.

Esperant-me.