CARRER DEL VIDRE

Carrer del Vidre cantonada amb carrer de l'Heura. Un antic herbolari, on visc. 

Glopejar records sempre és dur. Veig a través del vidre de l'aparador un terra ple de confeti, llums vermelles entre els peus de la gent que camina de nit.

I de cop piques contra el meu aparador. 

Un impacte sense mesura.

Em fas qüestionar d'una sacsejada tot el que conec. Des de llavors res sembla tenir sentit. Has desequilibrat coses que havia costat construir. El vidre només s'ha esquerdat, però a dins de l'aparador tot ha tremolat. La decoració, la col·locació de cada peça, tot a fer punyetes. Tot. 

Aquell producte que em venien, el futur, de cop és a terra,  i sense el cartells d'oferta em sembla vulgar. Poc desitjable. Com havia estat convençuda de voler això?

Des de dins et miro espantada. El vidre de l'aparador s'ha esquerdat. La llum del carrer s'hi reflexa de forma hipnòtica. Dins el pensament et crido. T'adverteixo. Si tornes a impactar el vidre petarà. És una certesa física. No cal ser endeví ni llegir l'horòscop per saber-ho.

 I llavors poden passar dues coses. 

Que em talli amb tots els vidres que saltaran pels aires intentant reconstruir el que tenia abans que tu arribessis. Es tacarà tot de sang, serà un espectacle grotesc, em sentiré frustrada per no saber com estava tot col·locat tan bonic i ordenadet. Segurament amb paciència i aigua oxigenada tot quedi endreçat un altre cop. Però sabem que no quedarà un altre cop com abans. Ho sabem.

 O pot passar que aprofiti el vidre trencat per fugir. Per sortir d'una gàbia de cristalls on els futurs són opacs, només estan "bé".  Abandonar l'aparador on em sentia atrapada, exposada i vigilada. Deixar enrere el que estava col·locat, fugir endavant. Així que vigilem...

Potser no cal esperar a ningú per trobar el sentit de la vida. Ni tan sols esperar que marxin els fantasmes que a vegades ens acompanyen. Potser només es tracta d'aterrar bé a l'escena final. Que si salto fora de l'aparador amb el vidre trencat ho faci amb certa elegància. Que impacti al terra del carrer, fred, salvatge, sense fer-me molt de mal. Perquè si escapo del meu aparador i a sobre em menjo el terra al saltar serà massa còmic...

I la teva resposta esperant a que em decideixi "doncs fes-ho" em persegueix com una cançó.

Et miro i veig que tens intenció a tornar a picar al vidre amb les dues mans, demanant que desperti, parlant sense que senti que dius a través del vidre. Et dic que no amb el cap. Però no em fas cas. Impactes un altre cop. Fins que amb un soroll ensordidor, veig com a càmera lenta el vidre cedeix, com una pluja de fractals, cada cop es fan més esquerdes, com arrels que corren per tot l'aparador i no hi ha res que pugui fer per aturar-ho. Rendida veig com cauen esquitxant tot el que hi havia a l'aparador, sense pietat, acabant d'ensorrar el que existia. Un núvol de pols ens separa.

I ara què?