MIRAMAR

 


                                                        Mai hauria pensat

que es podia trobar a faltar tant

un balcó, una ciutat.

Els colors de les matinades

mirant des de Montjuïc

aquella Barcelona bruta.

Un espai a l’ànima

que ara és ple de buidor.

Perquè sé que avui, possiblement,

sigui de les últimes nits

que observo i devoro

aquest espectacle.

 

I ha estat còmplice de tant...

Moments fràgils,

nits de somnis i insomnis

converses amb la lluna,

esmorzars de sol.

Records la majoria, només meus.

 

Pel camí, de mica en mica,

jo em vaig trencant. Deixo enrere

pedaços que eren meus

i que ara són ocupats per cicatrius,

necrosi de la pell,

per incapacitat d’aquest cos limitat

de crear nous teixits d’esperances.

I amb cada nova ferida deixo de veure

tan brillants les fulles dels arbres.

  

 Colón assenyala una direcció,

contrària a on vius.

Sembla que vulgui que m’allunyi

del port, de la muntanya, de tu.

I no sé com fer-li entendre que no,

que no puc, que aquí no tinc res:

ni casa, ni família, ni feina.

Però que tot i no tenir res,

aquesta ciutat m’ho dona tot.


És un cel nocturn pobre d’estels.

És aquest silenci sorollós.

És trobar la pau en mig del caos:

sirenes, motors, clàxons i crits.

És veure com les fulles de plataner

sota els fanals, màgicament,

semblen fetes d’un or vell, oxidat.

És una combinació de sons i llums

única i perfecta.

 

És sentir que sou refugi

tu i aquesta ciutat.







Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Mentides piatoses

Fils de llum, tuls de foscor

Custòdia única: la pròpia felicitat