MIRAMAR
Mai hauria pensat
que es podia trobar a faltar tant
un balcó, una ciutat.
Els colors de les matinades
mirant des de Montjuïc
aquella Barcelona bruta.
Un espai a l’ànima
que ara és ple de buidor.
Perquè sé que avui, possiblement,
sigui de les últimes nits
que observo i devoro
aquest espectacle.
I ha estat còmplice de tant...
Moments fràgils,
nits de somnis i insomnis
converses amb la lluna,
esmorzars de sol.
Records la majoria, només meus.
Pel camí, de mica en mica,
jo em vaig trencant. Deixo enrere
pedaços que eren meus
i que ara són ocupats per cicatrius,
necrosi de la pell,
per incapacitat d’aquest cos limitat
de crear nous teixits d’esperances.
I amb cada nova ferida deixo de veure
tan brillants les fulles dels arbres.
Colón
assenyala una direcció,
contrària a on vius.
Sembla que vulgui que m’allunyi
del port, de la muntanya, de tu.
I no sé com fer-li entendre que no,
que no puc, que aquí no tinc res:
ni casa, ni família, ni feina.
Però que tot i no tenir res,
aquesta ciutat m’ho dona tot.
És un cel nocturn pobre d’estels.
És aquest silenci sorollós.
És trobar la pau en mig del caos:
sirenes, motors, clàxons i crits.
És veure com les fulles de
plataner
sota els fanals, màgicament,
semblen fetes d’un or vell, oxidat.
És una combinació de sons i llums
única i perfecta.
És sentir que sou refugi
tu i aquesta ciutat.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada