TERMODINÀMICA DE LA SUPERVIVÈNCIA

Tan de bo fóssim capaços de gaudir. De debò. Només això. Capaços de ser senzillament feliços. Més feliços si cal. Però feliços. I tan de bo poder gaudir sense pensar tant. Sense donar tants tombs a tot. Aconseguir frenar les velocitats trepidants dels nostres cervells. Que hiperanalitzen cada estímul, classificant la majoria, de forma cautelar, com d’amenaça.

Tan de bo no et generés ansietat el voler ser feliç. Tan de bo poguéssis, i poguéssim, ser capaços, de veritat ho dic, de gaudir aquesta aventura de vida i viure-la intensament. Exprimir al màxim aquests dies, com si fossin els últims, però no per voler ser melodramàtics sinó per sentir que valen la pena.

I si és això una cançó de laments, de desitjos...  Seguiré escrivint la lletra i et deixo a tu, si vols, la melodia.

Tan de bo que em regalessis una tarda, i et pogués portar a passejar pel meu barri. I triaria el que visc actualment per proximitat. Però que sàpigues que si em regales una tarda puc fer que et fascini Barcelona d’una forma que ni sospites. Tu que dius odiar aquesta ciutat. I n’estic segura. Tria un barri a l’atzar, un dels 7 on he viscut i posa’m a provar. Però en aquest cas suposat, passejant per Sants, faria que te n'adonis que no estàs a Barcelona. I que això és un altre món.

No em costa gens enamorar-me dels llocs, els paisatges, la llum dels llocs, melodies o colors. Ho reconec. Algun cop he pensat que romantitzo les coses, que les idealitzo. I que és un error. Que em fa dèbil.  D’altres, d’aquells dies en els que em dono més crèdit a mi mateixa (els dies bons) crec que simplement soc sensible a les coses boniques, als detalls, i que em quedo en les coses bones. I això és positiu per una persona que en general és tan negativa. Que malgrat tots els disgustos que la vida m'ha donat, que encara sigui capaç de sorprendre'm per la vida és, gairabé, un miracle.

Però crec que, en aquest cas està justificat que digui que Sants t’agradaria si et permetessis descobrir amb mi tot el que amaguen un grapat de places i carrers. Perquè no és el barri més bonic de Barcelona, ni el més animat, ni el més cèntric. No té una bellesa evident, ni una popularitat espaterrant. No té grans monuments ni llocs híper coneguts. I potser és el que alhora fa que estimi aquest barri. No és evident.

Està a les portes de Barcelona, cosa pràctica per si vols fugir ràpid de la ciutat direcció al sud. Però també per si només entrar a Barcelona vols ràpidament arribar a casa i no tenir la sensació de lluitar contra la capital.

La gràcia dels seus carrers està més amagada. Plaça Osca és un tresor, que per la gent del barri és comú, però pels qui érem forasters del barri és una delícia que pots trigar a trobar. Hi has estat al matí? Quan el barri es desperta i la llum és mandrosa? I a mitja tarda d’un dia assolellat? Un entramat de raigs de sol teixit pels arbres et fan un sostre ideal per respirar el xivarri de les terrasses i la gent.  He gaudit de les millors copes de vi blanc gelat a les portes d’una bodegueta en aquesta plaça. Hi has estat una nit d’estiu? Les faroles perlades donen un to daurat als arbres difícil de superar, i es barregen en la mateixa plaça bars d’entrepans, terrasses a petar de birres, gent que fa cua a la gelateria de la cantonada...

També et portaria a Can Batlló, a passejar per aquest Candem barceloní tan infravalorat. Cada dia penso més que té data de caducitat. Que qualsevol dia destruiran aquelles velles naus de finals del segle XIX i que amb elles destruiran molts somnis, idees cooperativistes, iniciatives de barri autorganitzades envejables.

A mi m’encanta passejar per tots els carrerons de Can Batlló i observar els descampats mig en ruïnes on la vegetació i el grafits competeixen en decorar més i millor les parets derruïdes. Una combinació plena de color que va canviant segons l’estació. On ciutat i naturalesa es barallen i dansen. Plantes i ciment.  Penso que seria un fons genial per un reportatge fotogràfic. Per demostrar la fragilitat de l’ésser humà, la civilització i alhora la fortalesa de la vegetació. Vols ser model? Hi anem un dia amb una bona càmera abans que el derrueixin.

A més, si el passeig és comencés a fer llarg et duria a algun bar secret de can Batlló: podries triar entre l'autogestionat on fer vermuts a 1€ o el que dona a Gran Via. Que tampoc sembla que sigui un restaurant, però sí que ho és. On per la nit encenen bombetes que s’enreden entre plantes enfilades com les glicines. I fa olor a estiu encara que sigui una nit qualsevol. Sempre. Fa olor a estiu.

I que asseguts sota les bombetes, les fulles i alguna estrella, que no s’hagués perdut entra la contaminació lumínica, ens miréssim i respiréssim. Oh respirar. D’aquella forma que no fa mal a les costelles, de quan pots eixamplar els pulmons i no sembla que les costelles siguin una armadura que se’ns clava evitant que agafem aire. Tranquils relaxats. Amb una copa de vi entre els dos o el que calgui. Pot ser simplement aire. Molècules entre els dos, lliures i expansives.

I que al mirar-nos sense dir res entenguéssim coses. Que potser és més útil sentir sense pensar. Acceptar sense dubtar. Però tots els aspectes de la vida. No només els que queden bé. Els que hauríem de voler. I viure sense plorar. O plorar si cal, fer net i seguir sense vergonya. Sentir sense moral. Un invent per arrossegar-nos al terra. I volar sense deixar de tocar el terra. Mirar el cel de tan en tan, el sostre o més amunt, per agafar perspectiva. Per sentir un altre cop que som petits en un univers molt gran. I que el nostre problema més urgent resulta insignificant al costat del balanceig dels núvols, tenint en compte que les lleis més fortes que regeixen la nostre vida són termodinàmiques. Gairebé imperceptibles per un sistema nerviós fruit d'una evolució que sempre ha buscat evitar el seu propi final. Posposar el moment d'allò que és inevitable, per donar als sentits el plaer de sobreviure uns instants més.

Però sobretot confiar.

Perquè això el que pretén ser és un regal. Confiar en que per molt que el nostre sistema nerviós defectuós ens hagi dit milers de cop que estem a punt de morir, d’estavellar-nos, de patir, d'equivocar-nos o que hauríem de fugir en direcció contraria... Que no, que no és així, que no cal. Que hem sobreviscut a coses que mai haguéssim pensat i seguim aquí. Ens hem equivocat centenars de cop i ho seguirem fent. Perquè el ésser humà és així, aprèn a base d’errors. Però aprèn. I no poc. I guanyem seguretat en cada passa que creiem que no podríem fer.

I posposant el final, permetre’ns sentir tot el que la vida ens ofereix sense filtres o mascares. Que això és un pacte per tenir un refugi on respirar. On ser. On com et deia al principi ser feliços, gaudir. Frenar els ritmes externs, les exigències, les expectatives, les obligacions i qui sap, potser parar el temps sense que la termodinàmica ho sàpiga.