Escrits meus

De una oleada de hojas que el viento ha arrancado, De la sal que se seca en la piel bajo el sol de verano, Del frío de montaña que corta los labios, De la salud que el conocer nos regala, De los sueños que no nos permitimos recordar, De las sombras que permiten crecer en el miedo, De las heridas que el camino nos deja, De todo aquello que en cada nueva vuelta al sol nos regala Sin preguntar, la vida. Mereces quedarte con todo aquello que te haga feliz, crecer   Integrado con el mundo.  Tu mundo.  Tu universo.

En totes aquelles albades vam escriure a crits somnis, vam celebrar festes, i vam pintar alguna llàgrima. Veiem la ciutat als nostres peus, el port tant a prop, el cementiri tant lluny  (ens sentiem poderosos). Joves. Inmortals. Les bicis al terra vigilant.  Les faroles espiant. I tots esperant un nou dia, perquè sortís el sol i algun bar obrís per donar-nos esmorzar.

He trobat un mapa.  I no sé de què.  Potser porta a un tresor. A una antiga habitació que em vaig inventar. Potser és un plànol de com m'imaginava que seria casa meva, el meu futur. Potser no estava acabat de dibuixar i per això no puc saber de què era. Sé que el vaig pintar jo. Em reconec en els traços, en les línies que tot i voler ser rectes no ho aconsegueixen, en els gargots nerviosos i impulsius, en la mesura de la pressió de la tinta líquida sobre el paper.  Em reconec. Sé que el vaig dibuixar jo. I no recordo per què. Per a què. Potser era un avís el meu jo del futur. Un missatge per mi. Per veure si sóc capaç de recordar què volia en el passat. I sobretot per revaluar si s'assembla al que busco en el present. Però, com s'interpreta un mapa sense llegenda? Sense màgia? Com tornar als desitjos guardats i enterrats al mig d'una illa deserta que ningú coneix?  La resposta és fàcil.  Havia de dibuixar un plànol per mesurar-me.  Havia de pintar un mapa p...

Sóc afortunada de ser molt conscient de quina és la realitat, el moment històric que vivim, el planeta que habito o l’estació que ens acompanya. I també sóc molt conscient de realitats més mundanes. De qui som. De qui ets. De qui sóc. Tinc clar que hi ha límits. Tinc clar que n'hi ha d'aquests que no estem disposats a creuar. Que hi han projectes de vida que costen molt construir, que no són banals, que són sòlids i mereixen veneració. Un respecte que processo com una religió.  Però si les circumstàncies fossin unes altres... Ai. Ben segur que tindria, no ho nego, un exèrcit d’il·lusions llestes per disparar-se. Per impactar en el meu frontal cerebral i explotar en idees de mil plans, emocions per desenvolupar com plantes enfiladisses. I ja sabem que serien com les males herbes, que un cop han aparegut les vols arrancar, però tornen a sortir, rebels i salvatges. Però ai. Jo i les circumstàncies sabem que el millor que puc fer si alguna d’aquestes idees descarades s'atre...

 Temptacions i plors, procrastinacions i serendípies mandres en llits aliens, dubtes i preguntes en silenci, enyorances i cançons, versos i confeti. Llençols de flors, pantalons nous, color a les galtes, lloses de feina, pors i futurs incerts. Rascades i èczemes, drogues que no es venen en farmàcies, fred i calor, abraçades que oloren a finals, entrades i concerts, plantes que reviuen, mitjons desapareguts, camamilles i mal de gola.   La digestió de l'egoisme és difícil.   Aparcaments en aprenentatge, places plenes de gent, silencis dins de la cridòria, mapes de ciutats per recórrer, parcs i arbres astuts d’escuts, Ments que exploten en idees i impulsos nerviosos, elèctrics, sense sentit (aparent). Montjuïc vigilant atent al que fem per si seguim fugint (fingint). O apostem per ser sense màscares, sense demà només avui. Ara.   Ningú va dir que fos fàcil estimar més enllà dels límits...

Carrer del Vidre cantonada amb carrer de l'Heura. Un antic herbolari, on visc.  Glopejar records sempre és dur. Veig a través del vidre de l'aparador un terra ple de confeti, llums vermelles entre els peus de la gent que camina de nit. I de cop piques contra el meu aparador.  Un impacte sense mesura. Em fas qüestionar d'una sacsejada tot el que conec. Des de llavors res sembla tenir sentit. Has desequilibrat coses que havia costat construir. El vidre només s'ha esquerdat, però a dins de l'aparador tot ha tremolat. La decoració, la col·locació de cada peça, tot a fer punyetes. Tot.  Aquell producte que em venien, el futur, de cop és a terra,  i sense el cartells d'oferta em sembla vulgar. Poc desitjable. Com havia estat convençuda de voler això? Des de dins et miro espantada. El vidre de l'aparador s'ha esquerdat. La llum del carrer s'hi reflexa de forma hipnòtica. Dins el pensament et crido. T'adverteixo. Si tornes a impactar el vidre petarà. És ...

  Orbitals. Dibuixo línies que giren aleatòriament al voltant d'un punt. S'allunyen però tornen. Elàstiques. Com qui balla un swing. S'envà, però sempre torna. I mentre gira genera llum. A cada passa a l'aire salten guspires que no sempre veus. Orbitals. De difícil classificació. De difícil nomenclatura. Potser únics. Lliures. Amb ganes d'ocupar tota la pàgina de la meva llibreta. Com qui no té por de menjar-se el món. L'univers. I, en canvi, ara, asseguda a un tren cafeter, reclosa en un espai que ocupo massa, em sento angoixada. Sense lloc per moure'm. Odio aquests trens. Em semblen una broma de mal gust. Qui té les cames tan curtes? Jo no les puc estirar. En fi. A vegades (només a vegades, eh?) m'angoixo i vull fugir. Molts cops fugir és voler dormir. Per mi molts cops és la millor solució. Dormir. Una nena al meu costat porta una motxilla blava plena de nines. Juga a què les nines es facin petons entre elles. Són princeses. Algú li hauria d'expli...

Tan de bo fóssim capaços de gaudir. De debò. Només això. Capaços de ser senzillament feliços. Més feliços si cal. Però feliços. I tan de bo poder gaudir sense pensar tant. Sense donar tants tombs a tot. Aconseguir frenar les velocitats trepidants dels nostres cervells. Que hiperanalitzen cada estímul, classificant la majoria, de forma cautelar, com d’amenaça. Tan de bo no et generés ansietat el voler ser feliç. Tan de bo poguéssis, i poguéssim, ser capaços, de veritat ho dic, de gaudir aquesta aventura de vida i viure-la intensament. Exprimir al màxim aquests dies, com si fossin els últims, però no per voler ser melodramàtics sinó per sentir que valen la pena. I si és això una cançó de laments, de desitjos...   Seguiré escrivint la lletra i et deixo a tu, si vols, la melodia. Tan de bo que em regalessis una tarda, i et pogués portar a passejar pel meu barri. I triaria el que visc actualment per proximitat. Però que sàpigues que si em regales una tarda puc fer que et fascini...

                                                          Mai hauria pensat que es podia trobar a faltar tant un balcó, una ciutat. Els colors de les matinades mirant des de Montjuïc aquella Barcelona bruta. Un espai a l’ànima que ara és ple de buidor. Perquè sé que avui, possiblement, sigui de les últimes nits que observo i devoro aquest espectacle.   I ha estat còmplice de tant... Moments fràgils, nits de somnis i insomnis converses amb la lluna, esmorzars de sol. Records la majoria, només meus.   Pel camí, de mica en mica, jo em vaig trencant. Deixo enrere pedaços que eren meus i que ara són ocupats per cicatrius, necrosi de la pell, per incapacitat d’aquest cos limitat de crear nous teixits d’esperances. I amb ...