Escrits meus

Avui he tornat a passejar pels mateixos racons de pedra i ferro que em vas descobrir una nit de març. He passat pel carrer Cavaller i alguna cosa s'ha posat en alerta. He sentit una punxada cruel de nostalgia. Nostalgia de quan les coses eren més senzilles, o almenys m'ho semblaven a mi. I es que entre aquelles pedres antigues, amb la presència de la majestuosa catedral, vam fer màgia. Amb vi i formatge vam espantar fantasmes, vam fer càlida una nit que l'hivern no volia perdonar. Asseguts en aquelles escales vam temtar el valor de posar totes les cartes sobre la taula i qui sap si alguna llibreta . Recordo que desviava  els ulls cap al vi buscant un refugi en el color granat per evitar el verd implacable, que sense dir res em deia que l'hivern també acabaria. Avui però, la calor ho ofegava tot, els turistes ho inundaven tot i el soroll de l'estiu regnava en tots els carrerons. Ens hem perdut i l'esperit de les ciutats de nit ens ha acabat conduïnt fins un...

Quan corria buscar-te, el camp tenia records de tu en la seva greu bellesa a l'hora d'ombra i d'or, quan mor el dia i la tardor es recolza en la tristesa. Tot jo, tumultuós, m'anticipava al moment de l'esguard i de la queixa. La trobaré? El meu llavi ja besava quelcom anticipat de tu mateixa. Et veuré sols a tu contra el crepuscle. Et miraré el somrís i els ulls sorpresos. Descansaré el meu cap sobre el teu muscle. Et diré els mots que atresorat, encesos. Marià Villangómez

No sé quant de temps podré dissimular que sé parlar xinès. No sé quant de temps es creurà que no sé pràcticament res de Xangai. Em repeteixo que no sóc egoista per mentir. Tampoc sé si m'ho crec. Això no és una  es  esbojarrada aventura, com ell es pensa. No és un viatge de vacances apassionades, com repeteix. Ha agafat tots els nostres diners i estalvis que teníem. Com si els necessitéssim... Guanyaré més al mes que el sou dels dos junts al cap de l'any... No pot ser egoisme estimar tant a algú que no puguis marxar a l'altra punta del món sense ell. O sí? El veig molt estressat fent la bossa. Està entusiasmat i alhora accelerat. Va d'un cantó del pis a l'altre agafant coses d'aquí i allà. Em fa molta gràcia mirar-lo mentre escric. Aquesta llibreta no pensava que tindria cap altre ús que ocupar espai en una llibreria, però tenint com tinc la necessitat d'abocar pensaments en algun lloc abans que esclatin dins el meu cap, he acabat escrivint aquí....

No sé com m'he perdut l'arribada del dia. Fa no res era negra nit i ara ja és completament de dia. I ha estat perquè m'he despistat recordant que a dos quarts de sis la lluna estava més altiva que mai, regnant al mig del cel. I que l'observava fascinada des de la finestra d'un cotxe. Veient alhora com el sol a l'horitzó ja amenaçava en canviar els colors del nostre cel i transformar el negre en un blau atractiu, deixant pistes que es feia de dia. Mentre tota la resta de la nit es continuava creient eterna i fosca.  Però ara, la cortina m'ha impedit que veiés aquest espectacle que no em canso mai de contemplar. El murmuri dels ocells cada cop més insistent m'ha fet encuriosir i al enretirar la cortina els meus ulls no donaven crèdit. El nou dia ja és una realitat.  El cel està un poc gris i hi ha traces de núvols roses. Són records de moments dolços, entre rialles, de la nit passada. La majoria de núvols, però, són d'un to de blau apagat, que fl...