Escrits meus

Me he perdido tantas veces que al final, decidí, decidí no buscarme más. Lídia Guevara  

Vull un gerani per la meva terrassa, no hi tinc plantes per la meva absurda por als insectes, però he canviat d'opinió. Durant dos anys he estat sense ni tan sols treure el nas a la terrassa del meu pis de lloguer. La trobava massa lluminosa en comparació a la meva fosca habitació. Sempre estava plena de pols, restes de fang plogut del cel i tenia aquella inclinació cap al precipici de la gravetat clarament preocupant. Abans, de fet, tenia vertigen. I era seriós el problema. No podia mirar cap avall des de certa altura sense marejar-me... I no parlo d'altures de gratacels, parlo d'un primer pis per exemple... No ajuda doncs que la terrassa sigui d'un sisè i que a mésel terra estigui inclinat. I si li sumem que la barana estava (i està) rovellada i trencada... No em sentia gaire temptada de posar a prova tantes i tantes coses. Així que d'alguna forma la terrassa i jo ens ignoràvem mutuament. Però des de fa un temps que ja no tinc por a les altures. Tampoc a enf...

La lluna i jo estem tenint una conversa. Una conversa de silencis, però una conversa. Com més amunt puja el camí més llunyana sembla ella. I des de tan amunt sembla que em miri i digui: "Jo tinc tot el temps del món, ets tu la que vols pujar al cim abans que trenqui l'alba..." I té raó la punyetera...  Panteixant avanço una mica, i el camí per art de màgia encara s'enfila més amunt, me la miro i en silenci li pregunto: "És una broma?" Però tampoc respon, em segueix il·luminant i prou.  No sé com m'he deixat enredar per fer aquesta caminata, pensava que seria un passeig amb llanternes fins arribar a un descampat, seure i contemplar la promesa pluja d'estels. Ningú s'havia molestat en comentar que seria una escalada a un cim, ni que hi havia cap pujada.... Res. No vaig ni amb el calçat adequat, ni  amb la roba més escaient. Per no portar, no duc ni mitjons! Encara sort que m'he il·luminat i he agafat aigua... Porto més d'u...

Va acariciar un segon més la fredor metàl·lica de les claus. Sentint la tibia fusta de la porta contra el front. Amb els ulls tancats va resseguir la forma del clauer. Podia descriure a la perfecció la forma que tenia, el material i els colors. Un petit taxi groc i negre de la gran ciutat de Nova York. El llum del replà s'havia tancat feia estona i no s'havia molestat a moure's i tornar-lo a engegar. Va seguir dempeus, devant la porta. Amb les claus a la mà però sense obrir encara la porta. Acumulant forces per afrontar a tot allò que podia trobar al deixar enrera l'estora que posava, en aquell moment  massa irònicament: "Benvinguts". Finalment es va decidir, va posar la clau al pany, va respirar a fons i la va fer girar en una volta completa. 

Feia molts dies que no sabia res d'ella. Si es parava a calcular, podria dir la xifra exacte...  Vint-i-quatre dies? Això era gairabé... Un mes? No encara no, era arrodonir molt a l'alça. I encara que les matemàtiques no eren la seva especialitat sabia que cometia un error... Així doncs ho va deixar en que feia molts dies que en sabia res, bé no era del tot cert. Hi havia aquell dia, que li havia preguntat si volia anar a dinar. Dinar que lògicament no havien compartit. Ella sempre tenia excuses indiscutibles. Aquell dia en concret s'havia deixat el mòbil a casa. Per molt que les poses en dubte, mai tenia arguments per questionar-li. Total... Segur que tampoc li contestaria el missatge. Però igualment seguia contant els dies sense adonar-se. Els dies que feia que no la veia, que no es posava nerviós per la seva mirada, la seva presència . Molts dies que no es sobresaltava quan veient-la li venien imatges al cap. Imatges que intentava borrar però continuaven donant mals ...

Dame razones para amarte en silencio e ilusiones para odiarte a los gritos. Una vez por semana Lucas Masciano

I llavors va decidir construir una sala, on guardar aquells records preuats que no la deixaven avançar, poder oblidar i dormir amb tranquilitat. No volia esborra'ls, no els podia perdre, no volia que desapareguèssin però tampoc podia viure si els seguia tenint a cada moment a la seva ment. Així que els va congelar en boles de cristall, on la neu màgicament s'acumularia. Els deixaria atrapats en el vidre, i si algun cop la nostalgia la torturava nomès caldria que saccegés la bola i la neu al caure brillaria il·luminant els records desterrats. Llavors va pensar que necesitarien alguna base o suport per aguantar-se als prestatges sense que la gravetat fes que es precipitessin al buit. Va imaginar per cada record el paissatge que havia estat testimoni de cada un d'ells i en fusta el va tallar. Desprès amb pintures, grans dosis de paciència i esforç els va colorejar. Amb gotes daurades va pintar els detalls més preuats, i amb roba de vellut va folrrar les bases de cada una. ...